dimecres, 11 de maig de 2011

Picasso versus Klee

Va d’un dibuix d’en Paul Klee. Tothom el té i tothom el vol. Hi ha falsificacions pertot. Segurament l’original és una altra falsificació. Els protagonistes viuen al voltant d’aquest dibuix, és a dir, d’aquests dibuixos. Segurament els protagonistes també són falsificacions. No hi ha res que aquests personatges no puguin fer per aconseguir-ne una altra còpia, evidentment falsa. No hi ha res que no estiguin disposats a fer. No hi ha res que a l’autor no se li ha acudit que no facin. Com les drogues, les legalitzades i les que no ho són. Sabates de droga. Piscines de droga. Com el sexe, el que ho sembla i el que no. A saber quantes activitats se us poden acudir que tinguin relació amb el sexe. A l’autor segur que més del doble.
¿I sabeu què és el millor? Que tota la novel·la és com el dibuix: línies simples i geomètriques fent una composició clara, quasi transparent. Ciutat amb talaies (el dibuix). L'alquímia del mercat d'alquímies (la novel·la). ¿Qui ha estat capaç d’aquesta palla mental d’escriptura impecable? En Maurici Pla.

Va d’un quadre d’en Picasso. Un detectiu és encarregat de buscar-lo a Horta de Sant Joan, on va ser pintat i d’on possiblement no n’ha sortit. A partir d’aquí comencen a aparèixer personatges, alguns trets de la saga Millenium, altres de pel·lícules americanes de sèrie B, altres de Ventdelplà, altres de les novel·les tipus Dan Brown, i encara algun altre de les revistes de l'època. Aquí també hi ha sexe, explícit en els insinuacions, pressuposat en les realitzacions. Aquí també hi ha drogues, però en mides més estàndards. Aquí també hi ha acció, sorpreses, salts mortals en l’argument, pistes falses, violències mesurades. Fins i tot una hipòtesi sobre el quadre en qüestió, que algun artista convençut dirà que podia haver-se estalviat. I una qüestió amb la filla que promet i promet, però que al final queda pendent.
¿I sabeu què és el millor? Que es llegeix com si res, tot i que és una mica com el quadre que diu que es busca: una fal·làcia. El secret de Picasso. ¿Qui ha estat capaç d’aquest bestseller, fluït i eficient, amb decorats de terres de l’Ebre? En Francesc Miralles.

A aquest ritme, aviat podré fer la competència al llibreter...

2 comentaris:

sargantana ha dit...

Deunidó...
bon ritme!!

Càndid ha dit...

Pel ritme que no quedi.