Sardenya, quatre notes més

Sàsser ha encomanat la tasca de dissenyar i distribuir els cartells informatius als artistes i instal·ladors més creatius. Els ha proposat dos temes: ¿on ningú creu que és impossible trobar un rètol?; i l’altre: ¿fins on pot un rètol fer anar els crèduls?

Rectifico: qui ha fet els rètols de les carreteres era un optimista convulsiu del tutto è possibile!

La posta de sol ha triat la paleta de tons pastel per acabar amb l’abril. És tan impressionant que descartem fer la foto.

Una cantada de polifonies masculines ens deixa pampolperduts i timpabadats. I a més interrompen el concert perquè l’equip de futbol local ha guanyat.

És possible que aquesta gruta fos la residència de Neptú, però a hores d’ara deu haver fugit per cames després d’empenyorar el trident.

Quina dèria d’anomenar catedral aquests espais magnes fabricats per la natura. ¿No hauria de ser a l’inrevés? Quan un temple fos especialment aconseguit, anomenar-lo gruta...

O els gavians d’aquest país són més confiats de fer el niu al costat dels camins dels turistes, o és que fins a l’abril aquí no hi ve ningú.

Corb albí de cant estrident en aquesta jungla baixa, en aquesta selva nana.

Istintino és la punta de la fona voleiant abans que la pedra no surti disparada. Tanmateix el nom té un poder terapèutic: calma l’ànima i desfà els grumolls de la sang.

Cap de Creus amabile, frizzante.

Com si a Menorca haguessin substituït les parets de pedra seca per tanques intenses de vegetal.

Hem intentat anar a Castelsardo simplificant el camí amb l’ajut del mapa i dels rètols: devem haver agafat una vuitantena de carreteres diferents i quan, finalment, hi arribem, tenim la sensació que no pot ser, que ens n’hem sortit prou bé.