dilluns, 9 de maig de 2011

Paisatge i patrimoni col·lectius

Jo no ho vaig entendre, però John Berger ja ho insinuava en el seu Ways of seeing. L’aparició de la tècnica pictòrica a l’oli va ser forçada per les necessitats de vanitat de la burgesia. Quan es retratava un personatge sortia abillat amb algunes de les seves possessions més ostentoses: robes, cases, família, terres... És aleshores quan apareix de debò el paisatge. És un patrimoni personal, lligat a la persona que es retrata, un decorat de luxe.

Mr and Ms Andrews, de Gainsborough

Quan en la pintura desapareix el propietari, quan el paisatge comença a ser protagonista per si mateix, s’estan obrint les portes a l’aparició del romanticisme, per una banda, i molt més greu: s’estan posant les bases per al concepte de “patrimoni col·lectiu”.

Per això en Berger defensa el “paisatgisme” mentre que bona part dels crítics d’esquerres anteriors a ell, i encara més els coetanis, i especialment els posteriors, en deien i diuen pestes del “paisatgisme”, com un gènere espuri, badoc i propi de panxacontents sense cap visió social ni sentiment de classe.

¿Com és que he acabat ajuntant aquestes peces del puzzle?

Doncs escoltant l’Àngel Rodríguez que feia una xerrada sobre paisatge i literatura, i, és clar, començava el viatge literari amb el romanticisme, per anar passant a l’obsessió “jardinista” del noucentisme (m’ha vingut com un llamp la visió del jardí abandonat de Sant Martí d’Empúries que havia pertangut a l’autora noucentista local per excel·lència, la Caterina Albert), i ha anat continuant fins als nostres dies.

I escoltant, tot seguit, la Cristina Massanés, que il·lustrava l’anterior amb obres pictòriques més o menys locals, especialment Ramon Reig i Salvador Dalí i en llançava un bon gruix de propostes pedagògiques.

Ramon Reig - paisatge

I rematant la sessió amb Joan Manuel del Pozo amb una repetició-resum d’una seva conferència del 2009 sobre Paisatge, ciutadania i educació, que ja havia sentit en un congrés –i que m’havia realment convençut però que m’havia quedat com una peça aïllada, fluctuant, a l’espera d’encaixar de debò en alguna banda. (En Gerard em passa el text de la conferència: http://joanmanueldelpozo.blogspot.com/2009/06/paisatge-ciutadania-i-educacio.html)–.

No hauríem pas arribat al concepte de patrimoni col·lectiu sense anar descobrint de mica en mica el paisatge, com som paisatge, com el paisatge és un dels drets universals de les persones.

Mira que em va costar aquest dissabte de matinar per anar a escoltar conferències al Far d’Empordà, però crec que ha valgut la pena.