dimarts, 10 de maig de 2011

Darreres anotacions en moviment


Trenta anys de tramuntana a l’Empordà amb prou feines si m’han servit d’entrenament per a la ventada d’avui a Capo Testa.

Berenem tancats al cotxe –a fora plou– davant la badia de Santa Reparata. Rere els vidres mullats continua essent atractiva.

De nit, carpaccio de silenci.

Trobem, per fi, murs de pedra seca, tot i que, amb tants de líquens i amb tanta humitat, que no fa gaire honor al seu nom.

És evident que preferien voltar els morts de pedra en llocs petits i tancats. Sorprèn, ara la necròpolis excavada, voltada de flairoses murtes, molt més adients per al més enllà.

En una illa petita és relativament fàcil assenyalar on tens el mar a prop. A Sardenya és més complicat.

Porto Cervo és un decorat per a gent de pasta, entre ravioli i ravioli.

Sota el vol de rapinyaires de bona mida i entre cebollins i sureres sense pantalons, hi ha el país interior.

¿Per què ramats i pedra seca s’integren en el paisatge tan harmònicament, i amb les carreteres i els cotxes no hi ha manera?

Potser la nostra visió no és equànime, però la tele d’aquest país berlusquineja molt.

Agafem aire per volar, per endur-nos més coses del país, aire, llum, sons, a més d’una petxina i un còdol.