dissabte, 7 de maig de 2011

Dues retòriques de ponent

Llegeixo alternament i simultània –coses de l’atzar– dos llibres de dues escriptores lleidatanes.

Per una banda Una tempesta de la Imma Monsó. Va d’una escriptora que se’n va a fer una presentació del seu llibre al Pirineu. Un admirador pallissa. I va embolicant la troca, sota una aparença realista, fins a límits insospitables. Quan apareixen alguns dels assistents a l’acte, i alguns dels absents, la cosa esdevé un thriller a càmera lenta i amb flashbacks encara més lents. I la retòrica ve d’intentar donar a tot plegat una fesomia creïble, i a cada capa de pintura, el conjunt és cada cop més surrealista.


L’altre llibre se suposa que és de poesia. De fet té un poema llarg, discursiu, suposadament narratiu, però que més aviat anomenaria divagador. És La dona que mirava la tele de la Dolors Miquel. Va d’això, d’una escriptora que s’empassa la tele tant com pot. Pura retòrica. Una diatriba sobre tots els temes que se li ocorren però fent servir com a frontissa entre un tema i un altre elements televisius que van des del Paquirrín als teletubbies, sense oblidar la Pamela Andrerson o la Marujita Díaz. I amb un colofó enciclopèdic –una breu i personal explicació de cada personatge, fet o element televisiu que han sortit al poema–. Al final haureu de triar si us ha agradat més el poema o el glossari.

Sospito que cap dels dos llibres passaran a la col·lecció dels “imperdibles”. Però he gaudit amb tots dos i, segurament, amb la barreja de tots dos. Ja us ho he dit: la casualitat...