dimecres, 4 de maig de 2011

L'Alguer - quatre notes en moviment


Partim. Ens encabim com projectils adherits a una maleta i a un llibre guia que du el nom del nostre destí en colors cridaners i estampat a la portada.

A l’avió reciten les inacabables mesures de seguretat com es desgrana una pregària monòtona en què la rutina ha substituït la creença. Dalt del cel el món s’ha desentès de nosaltres.

Palmeres i tamarius. Cementiris de posidònia i aplecs de nuvolades. Inquietant com el mar amb lluna nova.

L’interessant no són les pedres medievals exposades de cop i volta a la intempèrie per a la seva ràpida i irremissible desintegració, sinó l’entramat de cables i fils i ganxos sobreposats per als llums i telèfons i aparells i alarmes i videovigilància.

O dins l’església es congria una enorme tempesta o són els flaixos compulsius dels turistes.

¿Recuperar la catalanitat és recuperar la pesta i la colonització? ¿Hi ha alguna cosa a recuperar?

Hem arribat aquí amb cara de pa rodó i és evident que en sortirem amb cara de pizza.

La mar té trampes i recers, entremaliadures i lleis universals. Cal saber-hi pactar en el seu llenguatge.

Aquesta humitat mòbil i salada sobre la pedra nua deu ser un adob de primera per a les pastanagues marines.

El noi que arrossega els pantalons i la noia que els du ajustats a totes les corbes. El senyor que parla a crits amb el mòbil i la senyora que hi xiuxiueja. Una ciutat que es reivindica catalana però que té tots els rètols pràctics en un altre idioma. Em penso que aquest país no és tan diferent del nostre.