divendres, 1 de novembre de 2013

Dia del salsifí

Vés quina dèria, aquests francesos.  Fa només tres dies que parlàvem de l’escurçonera de nap, i avui ens planten el salsifí, que se li assembla tant que no és pas extraordinari que la gent les confongui. La diferència principal és el color, més blanc a l’escurçonera i més groc al salsifí.


És una planta mediterrània. Bianual –el primer any treu les fulles i el segon any floreix–. El fruit és un papus el qual justifica que també se l’anomeni barbeta o barbeta de cabra.

Sembla que els gastrònoms i gastrònomes es decanten més vers l’escurçonera, i això es diu per la xarxa, perquè el que és un servidor, no té prou papil·les per notar-hi gaires diferències.

La sembra es fa a la primavera o a la tardor. Diuen que li agrada la calç. Collir-la té la seva dificultat, perquè no se li trenqui la llarga arrel, cosa que li faria perdre preu al mercat, ai las.

No ens ha d’estranyar que tingui molta fama a la cuina francesa perquè té un regust d’ostra. Vaja, com fer una mariscada amb verdura. A ca nostra es diu que és una barreja de plàtan i patata (una versió ben diferent).

Per si algú s’hi vol posar que sàpiga que s’han de rentar a consciència i s’han de bullir gairebé tres quarts d’hora. Es desfà a la boca, la qual cosa fa que puguem notar molt millor els seus regustos, i veure si ens decantem per la versió d’una banda dels Pirineus o de l’altra.