dimarts, 2 d’agost de 2011

L'oratòria i la persistència (Orfeu i Eurídice)

Mite reduït a l’acudit.

Orfeu té una oratòria tan suprema que decideix descendir als inferns per convèncer Hades i Persèfone que retornin a la vida la seva dona morta, Eurídice. I se’n surt, amb la condició, que mentre se l’endú no la miri ni un sol cop. I així és que la seva dona, sense tanta oratòria però amb molta més persistència, el taladra tot el camí que per què no l’abraça, que per què no la mira, que si ja no l’estima, que si tomba, que si gira, que el pobre semidéu no aguanta més i no pot complir la condició imposada. I tot se’n va en orris.

Bé, els que estudien el mite clàssic no acaben d’estar d’acord que la cosa vagi així exactament, pel que fa als motius de la seva davallada a l’Hades, als pactes fets amb els seus vigilants, fins i tot que la seva dona sigui la nimfa Eurídice. Vaja, que tot plegat és una simplificació molt bèstia.

I en Gluck, alemany del XVIII, precursor d’una reforma operística que pretenia –i aconseguí– una simplificació musical i argumental de les òperes italianes, porta la història del de la lira al punt de l’acudit. Més simple, impossible. Qui ho diria que Orfeu és un músic encantador de feres. Qui ho diria que és un mite carregat de tensió i significats.

A sobre cal fer content el públic. Si la Cort de Viena vol un castrato en el paper d’Orfeu, doncs vinga. Quan es va representar a Londres, en Johan Christian Bach en va canviar la major part de la música. Franz Liszt també va reemplaçar l’obertura original. El mateix Gluck va afegir peces musicals i de ballet per quan es va representar a París, adaptant-la als gustos francesos. Berlioz va adoptar molts d’aquests canvis per tal d’adaptar la veu d’Orfeu a una contralt. Ara bé, l’daptació grossa és el final feliç. Tot i el fracàs del repte, apareix l’Amor i premia l’esforç d’Orfeu, que quasi havia guanyat, i surten fora i ho celebren amb danses i xerinoles. Val a dir que aquest final ja el va suggerir el poeta bucòlic Mosc al segle III aC.

Fins aquí la primera part. La segona és agafar l’orquestra BandART com a músics, el Cor de Cambra del Palau de la Música com a orfeó, en Carlus Padrissa de la Fura dels Baus com a director d’escena, en David Cid com a realitzador de vídeo, i una llista inacabable de col•laboradors, i cuinar-ne una versió nova i dinàmica. Molt nova i molt dinàmica. Remaquillar i revestir. A base d’efectes i recol•locacions. Lents vertígens. Tocs de circ. Moviments espasmòdics. Escenografies i rampes. Vestits i maquillatges. Fugides d’escenari. Nit d’espectacle restrictiu.


La Fura dels Baus versiona 'Orfeo ed Euridice' de Gluck from enderrocktv on Vimeo.



Mentrestant els que volen entendre el mite van furgant per altres bandes.