Només de començar-lo, el llibre, ja va tenir aquella sensació. Que el món s’aturava. Que el temps quedava col•lapsat per aquella lectura, per la seva lectura.
Després d’un parell d’estones llegint-lo va poder advertir que allò no era tan sols una simple percepció subjectiva, hi havia alguna cosa més. Es negava a admetre els símptomes, a constatar que la frenada en sec del món era certa, un fet físic només demostrable -potser només- per qui llegia el llibre, però autèntic, i d’efectes difícils de pronosticar.
Per això va optar per llegir-lo de nits, a estonetes curtes, per minimitzar els estralls si més no entre la població que tenia més propera. Si a l’altra banda de món estaven en plena activitat, ¿què hi podia fer? Semblava que tampoc se n’adonessin, tanmateix.
És clar que intuïa que aquests tipus de lapsus de la vida real per força havien de tenir conseqüències, però si una cosa tenia clara és que s’acabaria el llibre, que per res del món el deixaria a mitges. I un cop acabat ja decidiria si tenia ganes de rellegir-lo o de deixar-lo a algú altre, a veure què passava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada