dissabte, 13 d’agost de 2011

El llibre compartit

Era -sí, era- un llibre petitíssim, amb molt poques pàgines; sorprenia que l’haguessin enquadernat, donava més per un opuscle, es llegia d’una esgarrapada. Un cop llegit i com que no estava malament el vaig passar a una amistat. Me’l va tornar de seguida, és clar, però me’n va comentar una escena en què -inexplicablement- no hi havia parat atenció.

Em va picar la curiositat i me’l vaig tornar a llegir. Doncs era -sí, era- totalment cert. ¿Com podia ser que essent tan curt se m’hagués passat per alt el passatge més vital del llibre? ¿Estava perdent facultats?

Havent-lo deixat a una altra persona i havent passat una cosa semblant, la feta ja era -sí, era- defeinitivament xocant. Em vaig llegir el llibre per tercer cop i hi vaig trobar més coses que no pas a la segona lectura i no diguem a la primera. Fins i tot vaig tenir la sensació que tenia més pàgines.

¿Què hauríeu fet vosaltres? Doncs el mateix. El vaig anar deixant a més persones i el rellegia un cop tornava a les meves mans. I cada vegada passava exactament igual.

Ara el llibre és -sí, és- el més gruixut de la meva biblioteca. I fa dies que miro si li puc encolomar a algú de confiança -que no sigui d’aquells que ja no tornes a veure el llibre mai més- i amb prou discreció -no voldria explicar-ne la curiosa característica-, però és difícil. ¿A qui li recomanes que faci una lectura ràpida d’un volum de més de mil cinc-centes pàgines?