Gràcies, Isabel Mebarak i Ripoll

No sé si has estat tu que l'has acostumat a anar de cinc en cinc -tot i que s'ha de reconèixer que no sempre hi arriba-, però t'ho hem d'agrair. Al noi se'l veu content i tots estem segurs que tu hi ajudes, i molt. I això fa que el noi ajudi a fer contents els seus companys i, de retruc, una bona colla d'aficionats i aficionades. Clar que és cosa vostra, i potser hi ha més coses per entremig, però gràcies.

Ah, i que vagi bé la cantada d'avui.

Pedra, paper, tisora...

Previ: La pedra insòlita és un llibre de l'editorial Meteora que conté fotografies fetes per l'Anna Vila, de pedres pintades per la seva filla Sandra Morera, que té paràlisi cerebral, i acompanyades de haikús escrits per Feliu Formosa. Les imatges que incorpora aquest missatge són les difoses per internet i no s'han triat especialment.

Versos que interpreten el color, la línia, el gest, la foto, i la pròpia mirada.

A cada pedra et demanes: ¿què hi ha pintat a l'altra banda?

De vegades les coses són i es deixen veure: no els cal significat.

L'alta pedra s'ajeu i es capgira el paisatge, però seguim parlant perquè ens apaivaga.

¿"Pedra insòlita" o bé "Diàlegs amb pedres"? Les fotos, els versos, potser són simple xafarderia.

A les pedres hi he trobat pols inexactes, joies fastuoses, apologies del còdol, armes embellides, espais tancats però amb textura, natures internes, ventades de cromoteràpia, exvots pagans...

Quan volem parlar del que creiem saber, exposem la resta.

Jornada de refracció

Diumenge tots a votar. ¿Tots? Serà cosa de veure quina serà l’abstenció. Els i les politiquívors parlaran de desinterès popular. ¿Per què no fan una cosa: permetre l’antivot, el vot en contra? Igual es batien els rècords de participació. I molt antidemocràtic no seria. És el que han fet els i les politiquívors durant bona part de la campanya, i abans i tot. ¿Per què nosaltres no podem? Poder dir qui volem que plegui i se’n torni a la feina, si és que en troba.

Diumenge a votar. ¿Votar a qui? Intentar esbrinar quin és el menys corrupte de tots, quin podrà ser més just i equitatiu, quin farà menys la gara-gara als poderosos i als especuladors i als manipuladors, quin serà menys titella en mans de titelles més grans en mans de les finances, quin té cara d’honestedat i alhora possibilitats d'eficiència. En una època en què tots proclamen que és un desastre però que tots estan disposats a fer-se’n càrrec... ¿No és molt sospitós això?

Diumenge a votar. O a preguntar-se de debò: ¿Què volen aquest jovent / que acampen de matinada?

Ereccions

Deu ser que s'acosten eleccions.

Avaaz demana que votem, abans de les mateixes, els imputats d'or, d'argent i de coure. Si voleu participar-hi, ho trobareu clicant aquí. Veureu que n'hi ha per donar i vendre (i alguns que quedaran sense ni ser donats ni venuts, fent la seva).

I al mateix temps em fan saber que Al Tall ha publicat una cançó convidant els valencians a no votar en Francisco Camps. Ells n'expliquen els seus motius. Que en tenen.


La cosa s'escalfa. I els dubtes es van botint.

Picasso versus Klee

Va d’un dibuix d’en Paul Klee. Tothom el té i tothom el vol. Hi ha falsificacions pertot. Segurament l’original és una altra falsificació. Els protagonistes viuen al voltant d’aquest dibuix, és a dir, d’aquests dibuixos. Segurament els protagonistes també són falsificacions. No hi ha res que aquests personatges no puguin fer per aconseguir-ne una altra còpia, evidentment falsa. No hi ha res que no estiguin disposats a fer. No hi ha res que a l’autor no se li ha acudit que no facin. Com les drogues, les legalitzades i les que no ho són. Sabates de droga. Piscines de droga. Com el sexe, el que ho sembla i el que no. A saber quantes activitats se us poden acudir que tinguin relació amb el sexe. A l’autor segur que més del doble.

¿I sabeu què és el millor? Que tota la novel·la és com el dibuix: línies simples i geomètriques fent una composició clara, quasi transparent. Ciutat amb talaies (el dibuix). L'alquímia del mercat d'alquímies (la novel·la). ¿Qui ha estat capaç d’aquesta palla mental d’escriptura impecable? En Maurici Pla.

Va d’un quadre d’en Picasso. Un detectiu és encarregat de buscar-lo a Horta de Sant Joan, on va ser pintat i d’on possiblement no n’ha sortit. A partir d’aquí comencen a aparèixer personatges, alguns trets de la saga Millenium, altres de pel·lícules americanes de sèrie B, altres de Ventdelplà, altres de les novel·les tipus Dan Brown, i encara algun altre de les revistes de l'època. Aquí també hi ha sexe, explícit en els insinuacions, pressuposat en les realitzacions. Aquí també hi ha drogues, però en mides més estàndards. Aquí també hi ha acció, sorpreses, salts mortals en l’argument, pistes falses, violències mesurades. Fins i tot una hipòtesi sobre el quadre en qüestió, que algun artista convençut dirà que podia haver-se estalviat. I una qüestió amb la filla que promet i promet, però que al final queda pendent.

¿I sabeu què és el millor? Que es llegeix com si res, tot i que és una mica com el quadre que diu que es busca: una fal·làcia. El secret de Picasso. ¿Qui ha estat capaç d’aquest bestseller, fluït i eficient, amb decorats de terres de l’Ebre? En Francesc Miralles.

A aquest ritme, aviat podré fer la competència al llibreter...

Darreres anotacions en moviment

Trenta anys de tramuntana a l’Empordà amb prou feines si m’han servit d’entrenament per a la ventada d’avui a Capo Testa.

Berenem tancats al cotxe –a fora plou– davant la badia de Santa Reparata. Rere els vidres mullats continua essent atractiva.

De nit, carpaccio de silenci.

Trobem, per fi, murs de pedra seca, tot i que, amb tants de líquens i amb tanta humitat, que no fa gaire honor al seu nom.

És evident que preferien voltar els morts de pedra en llocs petits i tancats. Sorprèn, ara la necròpolis excavada, voltada de flairoses murtes, molt més adients per al més enllà.

En una illa petita és relativament fàcil assenyalar on tens el mar a prop. A Sardenya és més complicat.

Porto Cervo és un decorat per a gent de pasta, entre ravioli i ravioli.

Sota el vol de rapinyaires de bona mida i entre cebollins i sureres sense pantalons, hi ha el país interior.

¿Per què ramats i pedra seca s’integren en el paisatge tan harmònicament, i amb les carreteres i els cotxes no hi ha manera?

Potser la nostra visió no és equànime, però la tele d’aquest país berlusquineja molt.

Agafem aire per volar, per endur-nos més coses del país, aire, llum, sons, a més d’una petxina i un còdol.

Paisatge i patrimoni col·lectius

Jo no ho vaig entendre, però John Berger ja ho insinuava en el seu Ways of seeing. L’aparició de la tècnica pictòrica a l’oli va ser forçada per les necessitats de vanitat de la burgesia. Quan es retratava un personatge sortia abillat amb algunes de les seves possessions més ostentoses: robes, cases, família, terres... És aleshores quan apareix de debò el paisatge. És un patrimoni personal, lligat a la persona que es retrata, un decorat de luxe.

Mr and Ms Andrews, de Gainsborough

Quan en la pintura desapareix el propietari, quan el paisatge comença a ser protagonista per si mateix, s’estan obrint les portes a l’aparició del romanticisme, per una banda, i molt més greu: s’estan posant les bases per al concepte de “patrimoni col·lectiu”.

Per això en Berger defensa el “paisatgisme” mentre que bona part dels crítics d’esquerres anteriors a ell, i encara més els coetanis, i especialment els posteriors, en deien i diuen pestes del “paisatgisme”, com un gènere espuri, badoc i propi de panxacontents sense cap visió social ni sentiment de classe.

¿Com és que he acabat ajuntant aquestes peces del puzzle?

Doncs escoltant l’Àngel Rodríguez que feia una xerrada sobre paisatge i literatura, i, és clar, començava el viatge literari amb el romanticisme, per anar passant a l’obsessió “jardinista” del noucentisme (m’ha vingut com un llamp la visió del jardí abandonat de Sant Martí d’Empúries que havia pertangut a l’autora noucentista local per excel·lència, la Caterina Albert), i ha anat continuant fins als nostres dies.

I escoltant, tot seguit, la Cristina Massanés, que il·lustrava l’anterior amb obres pictòriques més o menys locals, especialment Ramon Reig i Salvador Dalí i en llançava un bon gruix de propostes pedagògiques.

Ramon Reig - paisatge

I rematant la sessió amb Joan Manuel del Pozo amb una repetició-resum d’una seva conferència del 2009 sobre Paisatge, ciutadania i educació, que ja havia sentit en un congrés –i que m’havia realment convençut però que m’havia quedat com una peça aïllada, fluctuant, a l’espera d’encaixar de debò en alguna banda. (En Gerard em passa el text de la conferència: http://joanmanueldelpozo.blogspot.com/2009/06/paisatge-ciutadania-i-educacio.html)–.

No hauríem pas arribat al concepte de patrimoni col·lectiu sense anar descobrint de mica en mica el paisatge, com som paisatge, com el paisatge és un dels drets universals de les persones.

Mira que em va costar aquest dissabte de matinar per anar a escoltar conferències al Far d’Empordà, però crec que ha valgut la pena.

Sardenya, quatre notes més

Sàsser ha encomanat la tasca de dissenyar i distribuir els cartells informatius als artistes i instal·ladors més creatius. Els ha proposat dos temes: ¿on ningú creu que és impossible trobar un rètol?; i l’altre: ¿fins on pot un rètol fer anar els crèduls?

Rectifico: qui ha fet els rètols de les carreteres era un optimista convulsiu del tutto è possibile!

La posta de sol ha triat la paleta de tons pastel per acabar amb l’abril. És tan impressionant que descartem fer la foto.

Una cantada de polifonies masculines ens deixa pampolperduts i timpabadats. I a més interrompen el concert perquè l’equip de futbol local ha guanyat.

És possible que aquesta gruta fos la residència de Neptú, però a hores d’ara deu haver fugit per cames després d’empenyorar el trident.

Quina dèria d’anomenar catedral aquests espais magnes fabricats per la natura. ¿No hauria de ser a l’inrevés? Quan un temple fos especialment aconseguit, anomenar-lo gruta...

O els gavians d’aquest país són més confiats de fer el niu al costat dels camins dels turistes, o és que fins a l’abril aquí no hi ve ningú.

Corb albí de cant estrident en aquesta jungla baixa, en aquesta selva nana.

Istintino és la punta de la fona voleiant abans que la pedra no surti disparada. Tanmateix el nom té un poder terapèutic: calma l’ànima i desfà els grumolls de la sang.

Cap de Creus amabile, frizzante.

Com si a Menorca haguessin substituït les parets de pedra seca per tanques intenses de vegetal.

Hem intentat anar a Castelsardo simplificant el camí amb l’ajut del mapa i dels rètols: devem haver agafat una vuitantena de carreteres diferents i quan, finalment, hi arribem, tenim la sensació que no pot ser, que ens n’hem sortit prou bé.

Dues retòriques de ponent

Llegeixo alternament i simultània –coses de l’atzar– dos llibres de dues escriptores lleidatanes.

Per una banda Una tempesta de la Imma Monsó. Va d’una escriptora que se’n va a fer una presentació del seu llibre al Pirineu. Un admirador pallissa. I va embolicant la troca, sota una aparença realista, fins a límits insospitables. Quan apareixen alguns dels assistents a l’acte, i alguns dels absents, la cosa esdevé un thriller a càmera lenta i amb flashbacks encara més lents. I la retòrica ve d’intentar donar a tot plegat una fesomia creïble, i a cada capa de pintura, el conjunt és cada cop més surrealista.

L’altre llibre se suposa que és de poesia. De fet té un poema llarg, discursiu, suposadament narratiu, però que més aviat anomenaria divagador. És La dona que mirava la tele de la Dolors Miquel. Va d’això, d’una escriptora que s’empassa la tele tant com pot. Pura retòrica. Una diatriba sobre tots els temes que se li ocorren però fent servir com a frontissa entre un tema i un altre elements televisius que van des del Paquirrín als teletubbies, sense oblidar la Pamela Andrerson o la Marujita Díaz. I amb un colofó enciclopèdic –una breu i personal explicació de cada personatge, fet o element televisiu que han sortit al poema–. Al final haureu de triar si us ha agradat més el poema o el glossari.

Sospito que cap dels dos llibres passaran a la col·lecció dels “imperdibles”. Però he gaudit amb tots dos i, segurament, amb la barreja de tots dos. Ja us ho he dit: la casualitat...

L'Alguer - quatre notes en moviment

Partim. Ens encabim com projectils adherits a una maleta i a un llibre guia que du el nom del nostre destí en colors cridaners i estampat a la portada.

A l’avió reciten les inacabables mesures de seguretat com es desgrana una pregària monòtona en què la rutina ha substituït la creença. Dalt del cel el món s’ha desentès de nosaltres.

Palmeres i tamarius. Cementiris de posidònia i aplecs de nuvolades. Inquietant com el mar amb lluna nova.

L’interessant no són les pedres medievals exposades de cop i volta a la intempèrie per a la seva ràpida i irremissible desintegració, sinó l’entramat de cables i fils i ganxos sobreposats per als llums i telèfons i aparells i alarmes i videovigilància.

O dins l’església es congria una enorme tempesta o són els flaixos compulsius dels turistes.

¿Recuperar la catalanitat és recuperar la pesta i la colonització? ¿Hi ha alguna cosa a recuperar?

Hem arribat aquí amb cara de pa rodó i és evident que en sortirem amb cara de pizza.

La mar té trampes i recers, entremaliadures i lleis universals. Cal saber-hi pactar en el seu llenguatge.

Aquesta humitat mòbil i salada sobre la pedra nua deu ser un adob de primera per a les pastanagues marines.

El noi que arrossega els pantalons i la noia que els du ajustats a totes les corbes. El senyor que parla a crits amb el mòbil i la senyora que hi xiuxiueja. Una ciutat que es reivindica catalana però que té tots els rètols pràctics en un altre idioma. Em penso que aquest país no és tan diferent del nostre.