És difícil i cansat, certament; però compensa.
A vegades fins i tot s’encomana.
Nota al/la cap: aquell dia que vareu somriure, em vau semblar amb més autoritat natural.
Nota a la parella: ¿recordes com ens anava de bé quan somrèiem?
Nota al carrer: somriu encara que no t’estiguin enregistrant.
El senyor Cela –Nobel que mai no he llegit– sempre deia que no somreia a la càmera per no induir a engany les generacions futures. Però ¿què hi ha de més estimulant que enganyar les generacions futures?
3 comentaris:
a mi m'agrada adonar-me de que somric quan passejo sola per Girona... o per qualsevol altre lloc, és clar.
L'última frase, m'encanta.
I amb el somriure, la revolta!
Gràcies, Neus.
A mi també m'encanta. ¿Saps que és el títol d'un disc d'en Lluís Llach?
Salut!
i tant!
i amb el somriure, la revolta, així t'espero i t'imagino i en l'horitzó de la mirada, el gest utòpic que't reclamaaaaaaa!
(ais, m'he animat acantar :P)
:)
Publica un comentari a l'entrada