dimarts, 17 de novembre de 2009

Somriure


És difícil i cansat, certament; però compensa.
A vegades fins i tot s’encomana.

Nota al/la cap: aquell dia que vareu somriure, em vau semblar amb més autoritat natural.
Nota a la parella: ¿recordes com ens anava de bé quan somrèiem?
Nota al carrer: somriu encara que no t’estiguin enregistrant.
El senyor Cela –Nobel que mai no he llegit– sempre deia que no somreia a la càmera per no induir a engany les generacions futures. Però ¿què hi ha de més estimulant que enganyar les generacions futures?

Tanmateix tots els manuals diuen als polítics que han de somriure. Sempre que hi hagi una càmera, sempre que hi hagi un elector.
Somriuen mentre pensen: mira si en sou de babaus, voteu-me i que us donin pel cens.


¿Fingir un somriure és com fingir un orgasme?
¿Somriure no és l’última arma que ens queda als babaus?
I amb el somriure, la revolta.

3 comentaris:

elur ha dit...

a mi m'agrada adonar-me de que somric quan passejo sola per Girona... o per qualsevol altre lloc, és clar.

L'última frase, m'encanta.

I amb el somriure, la revolta!

Càndid ha dit...

Gràcies, Neus.
A mi també m'encanta. ¿Saps que és el títol d'un disc d'en Lluís Llach?

Salut!

elur ha dit...

i tant!

i amb el somriure, la revolta, així t'espero i t'imagino i en l'horitzó de la mirada, el gest utòpic que't reclamaaaaaaa!

(ais, m'he animat acantar :P)

:)