Aquests dies he assistit a un Seminari Internacional a la capital de Catalunya (uiuiui).A la presentació hi havia diversos representants polítics de diversos departaments governamentals amb corbates també diferents (uiuiui).
També hi havia un representant de l’entitat bancària que auspiciava el Seminari i els oferia les seves instal·lacions (uiuiui).
El tema del seminari era Paisatge i Educació. Sí, sí, com sona. No, no era la continuació del programa de TV3 del Paisatge Preferit de Catalunya. De fet s’hi va fer alguna referència no del tot amable.
¿Us puc justificar la meva assistència? Ho intento: durant molt de temps jo havia estat d’acord amb el criteri presumptament d’esquerres que el paisatgisme era una de les branques artístiques més caduques, inútils i autocomplaents; un gènere per a la burgesia panxacontenta. Però després va venir en John Berger, i em va convèncer de tot el contrari. Que l’aparició del paisatge com a gènere pictòric, més enllà d’un fons patrimonial del retrat dels propietaris, va ser l’inici del respecte a l’entorn, un reconeixement a la natura i a les tasques dels pàries, una base vital per a arribar al concepte de patrimoni col·lectiu que tant molesta i ha molestat als propietaris de tots els temps.
I parlar de paisatgisme és parlar de paisatge.
Per això a la capçalera d'aquest bloc hi ha el que hi ha. I per això vaig anar al Seminari. A més a més de per feina, que també.
Hi ha hagut una ponència inaugural simplement imperdible. I presentacions i ponències interessants. Altres no tant. En general diria que benintencionades. En general intents emotius però esporàdics, anecdòtics. Iniciatives gallegues, eslovenes, alemanyes, italianes, irlandeses, catalanes.
Doncs sí, a Catalunya tenim una Llei del Paisatge, i una entitat, l’Observatori del Paisatge, i uns inversors i promotors immobiliaris voraços, i un país ensonyat i indiferent. I una crisi que dóna la raó a tots els espavilats que vulguin fer... el que sigui, i entre tots els hem de donar la raó i els diners, perquè ara els bancs, pobrets, no en tenen, i tot s’ha de fer amb diner públic.
Pel que fa al paisatge... no sé si hi serem a temps. Fins i tot encara que els que creiem que el paisatge és força més que una postal, i que forma part indissoluble de la nostra identitat, ens hi poséssim a fons i a totes; encara que les paraules de l’Administració tinguessin alguna traça de sinceritat i hi posessin idees i recursos; encara que a nivell mundial ens conscienciéssim sobre l’escalfament global i sobre les injustícies cròniques que impedeixen els acords; encara que... No sé si hi seríem a temps.
Potser podríem proposar un nom nou per al xiringuito que tenen a Olot: l’Observetllatori del Paisatge. Insisteixo: potser (i espero que no).
Hi ha hagut una ponència inaugural simplement imperdible. I presentacions i ponències interessants. Altres no tant. En general diria que benintencionades. En general intents emotius però esporàdics, anecdòtics. Iniciatives gallegues, eslovenes, alemanyes, italianes, irlandeses, catalanes.
Doncs sí, a Catalunya tenim una Llei del Paisatge, i una entitat, l’Observatori del Paisatge, i uns inversors i promotors immobiliaris voraços, i un país ensonyat i indiferent. I una crisi que dóna la raó a tots els espavilats que vulguin fer... el que sigui, i entre tots els hem de donar la raó i els diners, perquè ara els bancs, pobrets, no en tenen, i tot s’ha de fer amb diner públic.
Pel que fa al paisatge... no sé si hi serem a temps. Fins i tot encara que els que creiem que el paisatge és força més que una postal, i que forma part indissoluble de la nostra identitat, ens hi poséssim a fons i a totes; encara que les paraules de l’Administració tinguessin alguna traça de sinceritat i hi posessin idees i recursos; encara que a nivell mundial ens conscienciéssim sobre l’escalfament global i sobre les injustícies cròniques que impedeixen els acords; encara que... No sé si hi seríem a temps.
Potser podríem proposar un nom nou per al xiringuito que tenen a Olot: l’Observetllatori del Paisatge. Insisteixo: potser (i espero que no).
4 comentaris:
oh però jo tinc entès que el projecte 'observatori del paisatge' agafava massa volada per si sol i que això no va fer massa gràcia a l'entitat bancària (uiuiui aiaiai) que hi havia al darrere... i que, per tant, a l'ocell se li van escurçar una mica (qui diu mica diu mico) les ales.
El paisatge és un patrimoni indiscutible. I penso que enlloc de ser tan observat hauria de ser més conservat.
Salut i bons paisatges!
Hola Neus, probablement tinguis raó amb això de les ales escapçades (m'has fet pensar en l'acudit aquell de l'ocell uiuiui) per l'entitat bancària.
I pel que fa a conservar el paisatge, aquí és on fa mal. No sé si haurem de practicar tots amb el PhotoShop a fons per poder conservar la memòria del que era.
Ja veig aprofitant tota la indústria d'efectes especials de Hollywood no per a imaginar-nos el futur, sinó per rescatar el passat.
Si volguessin filmar un remake de l'Holandès errant i la capsa de Pandora, apa si no en necessitarien d'efectes especials per retornar-li a Tossa una mica de la seva dignitat paisatgística!
Haurem de donar-nos pressa a fer fotos.
Salut!
Interessants reflexions. El paisatge, però, ja saps, és mudable, canviant; adaptable als requeriments humans. Cal "perpetuar" paisatges? Segurament sí; però a costa de què. Tens ara un bon fil argumental amb al variant de la Bisbal, que, pel que veig a la capçalera del teu blog, et deu tocar de prop. Nord? Sud? O sud-sud? i ens carreguem una mica més les Gavarres? No és senzill el debat. I sort tenim d'una Llei del Paisatge. El que cal, ésacomplir-la.
Hola Maleru. D'acord. Imaginem-nos el faraó que convoca el poble (esclaus inclosos) i els diu: "He pensat de fer unes piràmides, faraòniques, excessives, innecessàries, desorbitades, i amb un impacte medioambiental terrible. Parlem-ne, i que el decidiu farem!" Està clar que avui no tindríem un paisatge cultural mundialment conegut, patrimoni de la humanitat i principal aportació econòmica del país on són. Bé; algunes de les obres que estem fent avui (no conec el cas de la Bisbal, però sí la C31, de què ja m'he despatxat pel bloc)són també desproporcionades i injustificables. Però a més són barroeres, són lamentables, són ofensives. Són obres que sí tenen en compte les millores tècniques aconseguides des de la construcció de les piràmides ençà. Però si hi ha hagut algun millora humana èticament parlant, i estètica, de les piràmides ençà t'asseguro que no ho tenen en compte. Són atemporalment horribles. I malmeten el paisatge a marxes forçades. L'imperi egipci es va prendre el seu temps. L'imperi tecnològic sembla que no en disposi de temps. No guardis per demà el que pots malmetre avui. No sé si amb això estàs d'acord.
Malerudeparlarne.
Salut
Publica un comentari a l'entrada