Pujo al castell del Montgrí a congriar la pluja. Allà provo els meus sortilegis i les meves invocacions, i només es presenta el garbí. Bé, ja és quelcom, penso. Una bona garbinada ja fa tardor. Ja plourà al vespre, o demà, si vol.
Ja que hi sóc, m’entretinc mirant de les torres estant. El paisatge com un espectacle. El paisatge com a decorat que esdevé el protagonista de l’obra. L’Empordà partit per aquest rocam que s’ha colat. Un intrús que ha quedat integrat amb tots els ets i uts. El pati de butaques enmig de l’escenari. ¿Què seria de l’Empordà sense aquest intrús grisós?
I el castell inacabat com a clau de volta, el botó de roda, l’eix emporità, el melic del món, el centre de l’univers, la galeta galàctica, la quadratura del cercle, la metàfora definitiva.
El castell que mai no va ser en el massís que era on no devia. I la pluja que no acaba d’arribar. Buscaré el disc de les Luthiers que cantaven: “Xuvia, ven a mi, te necesito, desde que te fuiste estoy sediento de ti, ay, ven, empápame, mójame todo, humedéceme, salpícame, rocíame, riégame, chorréame, ay, ven, nebulízame, vaporízame, escúpeme...” Potser si canto jo...
2 comentaris:
:) el Montgrí... l'Empordà no seria el mateix sense aquest massís.
No entenc com hi poden veure un bisbe, jo sempre hi he vist un pit i el seu mugró, vès.
Aquest post és fantàstic! ha arribat una mica de pluja aquesta nit? espero que sí... jo també l'enyoro i tot i que ahir va ploure al poble, poquet, em va agafar lluny de casa.
T'ajudo a cantar? ;)
Neus, d'acord amb el pit i el mugró; suposo que el bisbe, que jo no he vist mai, deu ser per intentar donar coherència al conjunt: la muntanya d'Ullà, la del castell, el Mont Pla i ja molt més avall la Roca Maura i la Torre Moratxa, que farien de peus quasi en remull. Suposo.
Pel que fa a la pluja, sí va fer un xàfec, però està clar que no va fer el que havia de fer.
Em nego a creure que cantis tan malament com jo, i em penso que per fer ploure cal fer-ho ben malament. No dec cantar prou. També hi ha l'altra possibilitat: que cantant en argentí i dient: "Xuvia, ven!" el que vingui és precisament el segon, o sigui el vent. Aquest sí que ha vingut!
Salut!
Publica un comentari a l'entrada