dimarts, 10 de novembre de 2009

Curs accelerat de figuerenquisme

Fa un temps que patia d’un mal lleig. Sí, jo. Llegia llibres d’autors nostrats que trobava absolutament adotzenats i prescindibles. Alguns amb premi literari i tot. És clar, no era qüestió de dir-ho públicament, ni que fos en un bloc sense comptador.
Però avui me n’he acabat un de diferent. Per fi. Per fi un de diferent, i per fi me l’he acabat. És Els jugadors de whist, del figuerenc Vicenç Pagès. Us dic què li he trobat.

Inventa el neorealisme pop a través de retrats i descripcions punyents i implacables, amb molt de ritme i color.
Es passa bona part del llibre lluitant contra la incontinència creativa, tot i que al final es deixa anar i passa el que passa.
És un llibre atramuntanat, o sigui generós i intens alhora que despietat i insensible. La crueltat com a forma de compromís. El compromís com a forma de surrealisme.
Al principi juga a la desmesura controlada, després es descontrola mesuradament. Sap què no cal explicar i què de redundant explicarà a més a més, perquè sí.
És especialment estimulant, murri, jocs de comportes entre universos complexos i multièdrics, o sigui, la nostra trista generació frontissa, matxacats pels grans, matxacats pels joves, havent renunciat a ser allò primer, i incapaços de ser allò segon.
És una crònica sense prejudicis d’una generació que sí en tenia. Però amb una història al darrere, un joc de jocs, el whist. Fins aquí puc dir.
Dels 45rpm al Facebook. De les notes en un paperet al fotolog. Del janomenrecordo a l'encaranoséquèés.

Resumint, no es pot resumir.
En començar el llibre jo no era figuerenc. En acabar-lo, ja no ho sé.

2 comentaris:

Chris ha dit...

Whist!

Càndid ha dit...

Enhorabona, Chris, pel Facebook. La versió domèstica del whist, ¿per al Nadal que ve?