Aquest Nadal vaig anar a veure 12 años de
esclavitud. Com que em trobo que ara en parla molta gent, aprofito per dir la
meva de la pel·lícula de l’Steve McQueen.
No vaig sortir entusiasmat del cinema, però
tampoc decebut. De tant en tant s’agraeix una pel·lícula comercial americana que
no sigui d’efectes especials, superherois i superhecatombes.
Em diuen que és una pel·lícula lenta, i sí que
he d’acceptar que té escenes lentes –premeditadament– però no escenes
buides.
Em diuen que és una pel·lícula maniqueista,
que barreja Bíblia i esclavitud, que dibuixa un món de bons i dolents, i sí que
barreja segons quines coses, crec que amb força encert, i no em va
semblar que els bons en fossin tant ni els dolents tampoc. Fins i tot el
protagonista manté un cert grau d’humanitat però a l’hora de salvar el cul no
té cap mena de vacil·lació, i si en té alguna, de vacil·lació, la supera fàcilment.
Diria que la pel·lícula planteja, un
altre cop, una reflexió encara no superada. Tots nosaltres som terriblement
civilitzats i profundament demòcrates, però ¿com ens hauríem comportat amb els
jueus si haguéssim viscut a l’Alemanya nazi? ¿Quina opinió hauríem tingut dels
esclaus negres si haguéssim estat hisendats surenys?
En el cas de la pel·lícula, l’heroisme té
matisos i té un cost. Opino, doncs, que ofereix la dosi suficient de reflexió i d’honestedat.
A partir d’aquí, que li donin o li deneguin els
premis que vulguin.
7 comentaris:
Ahir vaig penjar un comentari més o meys llarg, en publicar-ho em va enviar una senyal d' error, no sé si t´ha quedat guardat o ha desaparegut.
Et deia un acudit fàcil, no per això menys cert: ni tots som tant blancs ,ni tots tan negres...
Però el que més volia valorar és que et noto una embranzida en l' inici d' aquest any: pe·lícules, llibres, exposicions... És d' agrair l´acurada varietat i els descobriments. Llàstima que he fet tard, em sembla, en l' exposició fotogràfica d' aus dels Aiguamolls.
Vaig seguint-te el fil ;-)
Doncs sí, noia. El que sí som és tots tan grisos (de vegades).
Doncs sí que m'han vingut ganes de compartir experiències íntimes (les culturals). A veure quant dura, que últimament he tingut embranzides que se m'han escapçat de cop (i allàs'han quedat).
Et vaig seguint però quan veig que tens tres-cents comentaris se'm talla l'acte reflex de deixar-te'n un.
Imperdonable, ja ho sé.
Mira que ets exagerat!
A conservar les embranzides!
Jo no l'he vista, la pel·lícula, potser val la pena perquè en altres blogs també se'n parla:
http://interioritats.blogspot.com.es/2014/01/vacances-cinematogafiques.html
Interessant la crítica que m'adjuntes. Diu que les imatges congelades són per a donar temps a pair. És una bona teoria.
Això de les pel·lícules va a gustos, però si se n'hi vol treure suc, crec que aquesta en té.
Una abraçada floral.
Independentment de les escenes lentes (siguin o no buides), de les dures i de les emotives, considero que el punt de la pel·lícula es la seva manera de mostrar la crua realitat.
Tal com dius, el protagonista no vacil·la a l'hora de salvar el seu cul. Al cap i a la fi és una història real i, deixant de banda els heroismes, qui no hagués salvat el seu?
Personalment, esperava una mica més d'aquest heroisme per fer-ho tot una mica menys dur i fàcil de pair, tot i que la manca d'aquest heroisme és potser el fet que deixa espai per una història real (o realista).
http://www.youtube.com/watch?v=mAZhQQN758g
Sembla com si l'haguéssim anat a veure plegats.
Molt bo el moment gospel que hi has enllaçat. És com el contrapunt de la corranda que els fa cantar l'encarregat esclavista de la primera part de la pel·lícula, aquella que es barreja amb la missa que els celebra l'amo.
Veritables troballes.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada