diumenge, 5 de gener de 2014

Un camí, una casa, un bosc, un riu.


Al camí algú, potser amb bestiar, burgesos que passegen, vilatans que treballen.

Altres cases al costat de la casa, una pallissa, teulats entre la vegetació.


Verds diferents entre el bosc, potser finals de primavera o principis de tardor.

El riu que es perd entre el bosc, reflectint algun núvol que vaga esmaperdut pel cel.


I una lentitud aclaparadora. Temps que llisca fora del temps. Efímeres eternitats amb prou feines encadenades.

I de cop i volta l’home s’urbanitza, mira el món des de la finestra d’un hotel al mig de la ciutat. Es torna puntillós, dinàmic.


Però és només un miratge, una fugida d’estudi, una al·lucinació.


Bé, estic parlant de l’exposició de l’impressionista Camille Pissarro que els de Caixafòrum han portat a Barcelona amb una notable selecció d’obres d’aquest autor, mestre de Gaugin, Cézanne –i diuen que també Van Gogh.