En fi, les aus mantenien un cert nivell de cridòria –però ni punt de comparació amb les matinades– mentre el sol es ponia per ponent i la lluna plena es llevava per llevant. La claror –perdó, les clarors– s’anaven dissolent en l’aigua estancada. Quelcom més profund i procaç que “amistat”...
La càmera, pobreta, deia que faltava llum, tan automàtica i tan limitadeta, ella. Així i tot s’ha avingut a fer algunes fotos.
6 comentaris:
la llum i l'aigua són amics per sempre. O millor encara, amants.
Veus, el vespre i l´aigua els veig més com una parella ben avinguda, sense turbulències i de llarg recorregut.
Tan diferents del mar i el vent del Tròpic... ;-)
Les fotos, molt maques.Venen ganes d´anar-hi.
Preciosos instants i preciós apunt.
País: veig que sense adonar-me'n s'han lligat dos missatges, un aquí i l'altre al Tròpic. Ben vist.
Per suposat que he guardat un parell de fotos per al Tròpic.
No et resisteixis a anar-hi. Entre altres coses hi havia un grupet d'àlics (flamencs).
Novesflors: gràcies pel comentari sobre l'apunt. Els instants van ser realment preciosos.
la llum i l´aigua depèn a quina hora del dia,es troben en perfecte harmonia.
Paraula de mestre. Tu portes anys demostrant-ho, altres ens barallem amb la càmera per poder-ho suggerir.
Gràcies, Joan.
Publica un comentari a l'entrada