La vil·la del senyor Maugham

Nets i mudats, i clenxinats, amb caràcter i experiència, rics i formosos, ben vestits, ben plantats, benparlats, benpensants, i amb moltes més habilitats de les pressuposades, i algunes de sorprenents. 

Així són tots els membres de l’alta societat de Una casa a Florència (en anglès: “Up at the Villa”. Ei, també hi apareixen gent més modesta, fins i tot lumpen, però el principal s’acaba suïcidant en un esclat terrible d’ordinarietat i mal gust. 

El senyor William Somerset Maugham la va escriure l’any 1941, o sigui que ja en tenia 67. Ja havia obtingut grans èxits editorials i teatrals, però, a parer dels crítics, encara no havia fet el cim. Potser ja li rondava pel cap. La seva novel·la The Razor’s Edge, la més atípica en la seva extensa producció, n’havia de ser el màxim exponent. Potser per la Segona Guerra Mundial –que ell va passar als Estats Units–, o per la mort del seu company sentimental, o perquè era a punt de fer carrera com a guionista a Hollywood, o perquè ja tenia 70 anys. 

Però tornem a Florència. Tot i que el 41 era l’inici de la Segona Guerra Mundial, sembla evident que la novel·la no hi té res a veure. Allà no hi ha estretors ni maldecaps socials (excepte per a aquell que ja hem comentat). L’escriptura és pulcra i concisa. Com si fos una història lleugera però sense ni un paràgraf balder. I a cada capítol es permet de capgirar les teves expectatives. Això sí: te les capgira amb elegant destresa, sense estridències, com per no enfadar el lector. I amb una mica de sexe, ja està, es llegeix en una esgarrapada. Un producte impecable.

Hem dit que “sembla” que no hi tingui res a veure, perquè també podria ser que sí. L’any 40 en William va haver de fugir de la seva vil·la (Villa Mauresque) a la Riviera Francesa, a causa de la invasió nazi. Llavors va començar la seva etapa americana que va durar fins que es va acabar la guerra. I això hi és, però més com un homenatge a l’enyorament de la vida acomodada, que com un reflex de la situació política.

Més enllà del llibre (del que, és clar, també s'ha fet la pel·lícula), en William havia de ser una persona apassionant: nascut en una ambaixada, orfe des de petit, tímid, tartamut, fent d’espia en la seva joventut, bisexual declarat, amb una filla tinguda amb una dona casada –i després repudiada– de l’alta societat anglesa, i retirat de nou a la costa, amb un tram final de l’existència que ompliria uns quants programes mediàtics del cor. (Impagable el tros que adopta el seu amant jove perquè pugui heretar el xalet, i aleshores la seva filla Liza, casada amb lord Glendevon, munta en còlera i exposa el seu pare a la xafarderia del populatxo.)

Cada dia estic més LaCuatroTele5. O són els llibres que em provoquen. ¿Quants deia la consellera d’Ensenyament que s’havien de llegir cada curs?