dimecres, 12 d’agost de 2009

La pintura i la fúria

No sé si havia dit que havíem anat al MUSAC. No sé si havia dit que havíem trobat un parell d’instal·lacions interessants. Doncs, com que ja us ho havia dit, avui us n’explico una altra.


¿Què passa quan un pintor perd les nocions de mida i de quantitat? Doncs (cal suposar) que intenta recuperar-les. La mida i la quantitat tenen sentit quan és el que busques. Em temo que és el que li passa a en Jorge Galindo i la seva exposició La Pintura y la Furia.
És cert que la recerca la fa a través de la pintura i que la fa a través de la fúria.
Al vídeo que teniu a sota del missatge, el senyor Galindo explica que ha intentat traslladar el seu estudi a les dues sales d’exposicions, recreant així el que ell anomena el seu “canibalisme iconogràfic”. El terme és ben trobat. En tot cas, una voràgine d’estils, de temes, de colors, de muntatges… Ep, però fidelitat total a la pintura, al paper, al llenç!
¿Això vol dir que l’artista s’està amarant contínuament i absolutament d’imatges i de tant en tant se li n’escapa alguna, i això és obra? Cada obra pròpia, llavors, torna a augmentar el gruix d’imatges, i participa en la propera que potser se li torni a escapar.
Un joc visual que impacta pel que és i pel que un pressuposa que pot ser, si allò és el seu estudi, la seva cambra d’impregnació absoluta i de producció relativa.
Pallassos, gossos, senyores i/o senyoretes… i un parell de granotes trapezistes.