La nit de plom

Visitem el MUSAC a León i ens trobem amb algunes exposicions/instal·lacions. Us n’explico una.
Un personatge sense nom transita una nit d’hivern per una ciutat i es troba a ell mateix vint anys més jove però a punt de morir. Acabant-se la nit, el jove mor però el més vell ha après la lliçó d’ell mateix.
Això és el guió de Die Nacht aus Blei (La nit de plom), i ha estat la inspiració per a l’Ugo Rondinone per a la creació de cinc espais que fins el proper hivern estan exposats al MUSAC de León.
No, no hi he anat expressament a veure-ho. No en tenia ni idea de l’Ugo, ni de la novel·la d’en Hans Henny Jahnn, ni de l’exposició del MUSAC. Han estat la sort, les escales necessàries d’un viatge, i la Margarita que sempre està a l’aguait.
La gràcia i el problema de les instal·lacions és que si et descuides acabes formant part de l’exposició: viatges dins del viatge, ni que sigui interior. Em sembla que això, la Nit de plom ho aconsegueix. Entres en un bosc esclarissat amb un llum que no fa llum, travesses la nit esquivant un pallasso cavernícola, ensopegues amb formes del formigó amorf acompanyant la línia i el detall, vas a petar a una sala immensa amb una sola i apagada llar de foc, fins acabar en una sala on diverses accions repetitives es van turnant rítmicament en sengles projeccions; diries que ja has acabat, però no. Sortir implica tornar a passar per totes les sales i replantejar-te-les segons el que has vist en el recorregut però no havies vist entrant.
Per menjar-se el tarro, evidentment. ¿Què ens menjaríem, sinó?
Entendre-hi, no hi he entès res, crec, però tinc clar que he fet un passeig per un paisatge oníric i personal, i que els símbols són potents, clars, i que si tingués el MUSAC a la vora, la setmana que ve hi tornaria, a veure si hi entenc alguna cosa més.