Sembla el mateix Cuideiro
que havia conegut
però aquest té més colors,
més tràfec, més turistes.
Gavià omnipresent,
cridaner, caganer,
metàfora i mirall,
encíclica i paràbola.
El riu d’alta muntanya
fa un salt i desemboca,
i en un darrer meandre
improvisa maresmes.
Cantàbric neguitós,
cau de postes i albades,
esquitxos que s’enfilen
entre el brancam dels mites.
2 comentaris:
aquestes teves croniques asturs m'estan posant les dents molt llargues.eh!!
Gràcies, Sargantana.
Ho he fet expressament. Necessites les dents llargues per a menjar-te els pastissos d'aniversari. I és que 50 pastissos no es mengen així com així.
Felicitats.
I pel que fa a les cròniques, tranqui, ja vaig per la meitat.
Publica un comentari a l'entrada