Imatges capturades a http://blogs.eldiariomontanes.es/INJUSTICIA/2007/6/25/por-favor-sagrada-familia-no-derribenMe n’he adonat davant de la Sagrada Família. A la ràdio del cotxe tornava a sonar la primera cançó del disc UP d’en Peter Gabriel, una que es diu Darkness i que té severs contrastos sonors (per dir-ho suaument). Doncs, digueu-li coincidència. Però la música i la imatge del temple a través dels vidres no massa nets del cotxe han estat u. I alhora la pregunta ha estat inevitable: I quan estigui acabat, ¿tindrà sentit? Quan treguin bastides i grues, ¿s’aguantarà? (vull dir estèticament; dono per descomptat que físicament sí que deuen haver previst que s’aguanti). És evident que l'obra va endavant. Hom deu considerar que progressa adequadament. Tanmateix, vés a saber si el que justifica l’obra és el mateix que justifica el tema de la cançó: el contrast sever, marca dels nostres temps.
Però us he dit que tornava a sonar la primera cançó. O sigui que el disc havia donat la volta sencera, per entendre’ns. I això és el més al·lucinant. Per a fer un viatge és obligat portar la música adequada, cada vegada una diferent, perquè cada viatge és diferent. Al d’avui corresponia aquest. Però fins fa poc sortir de l’autopista significava parar la música i estar amb tots els sentits concentrats en la bogeria que és transitar per la gran ciutat, amb cues infinites, vigilant el cotxe de l’esquerra a mig pam i la furgoneta de la dreta a un altre mig pam, malfiat de semàfors, rètols, desviacions. ¿Què us he d’explicar? Si també us passa ja ho entendreu. Si no us passa difícilment us ho arribareu a imaginar. Total que avui, davant de la Sagrada Família m’he adonat del gran canvi: no havia parat la música. Tota la Meridiana i mig Mallorca i sense parar la música. Aquell nebot de la rutina, més conegut com pilot automàtic, que portem a dins però que fins ara, quan arribàvem a Barcelona, s’amagava acollonit sota el seient o al maleter, avui girava el volant amb una sola mà i traginava els pedals amb aquella tranquil·litat. Fins i tot em permetia donar un cop d’ull a estímuls visuals com el temple etern.
¿Això vol dir que jo també progresso adequadament?
2 comentaris:
Molt bé papa, estic orgullosa del teu progrés.
Jo també progresso adequadament (o desadequadament) a Barcelona, però a la meva manera. Fins que no tingui un moment per treure'm el carnet, no ho podré fer de la mateixa manera que tu.
El cas és que, als meus inicis a la gran ciutat em distreia observant la gent (sempre amb presses, mirant al terra) o observant la ciutat en si. Ara, recorrent els infinits passadissos del metro, o pel carrer, començo a adonar-me que també miro cap al terra, o endavant, però sense mirar res en concret, capficada en els meus assumptes.
No sé si se'n pot dir progressar adequadament, però, en tot cas, és una aproximació a la rutina barcelonina, no?
Un petó!
El que no tenia clar és si la rutina és una progressió adequada o una adequació progressiva. En tot cas, és una tranquil·litat afegida, perquè et permet mirar el que vols, i també una pèrdua afegida, perquè acabes no mirant el que vols sinó mirant el terra i deixant que els pensaments prescindeixin del que t'envolta, perquè total és rutina.
En fi, que tant si és una millora com si és una pèrdua, deu ser un procés natural que no podem evitar.
Una abraçada (gens rutinària)!
Publica un comentari a l'entrada