Escher Egan

Allò que llegeixes ho ha escrit algú, normalment algú altre. I pot ser que aquest algú altre faci veure que ho ha escrit encara una altra persona, potser amb la intenció de simular que realment ho ha escrit una quarta persona.

Arribat a aquest punt ja no estàs tan segur que ets tu qui ho llegeix. Potser ets algun dels algú-altres que hi ha intervingut o que ho feia veure.

“La torre mestra” de la Jennifer Egan té quelcom d’això. De lectura fàcil, però que en convertir-se en la visió o interpretació d’algú que ho escriu o que ho llegeix, es va complicant sense saber quantes voltes més pot complicar-se.

Al final sembla que tot s’ha d’acabar lligant, perquè creus que es descobriran les cadenes que lligaven una lectura a una altra, però, és clar, això també seria massa fàcil.

Per l’escala de cargol anem pujant a la torre mestra, però es tracta de l’escala impossible d’Escher, de la Tribar de Penrose, i dins de la torre mestra hi ha altres torres amb les seves escales que pugen fins al laberint dels soterranis del que només podem sortir si tenim prou por de quedar-nos-hi per sempre.

¿Respostes? ¿Qui vol respostes? ¿Qui en necessita?

Altre cop a la Seu Vella

En pocs dies un nou retorn als paisatges d'infantesa. L'atzar deu tenir la seves pròpies lleis de funcionament.

Aquesta vegada per un casament. En Sergi i la Núria.

Com deia el mossèn: Ora pro nobis (que vol dir que és l'hora dels nuvis).

I perquè els pugueu veure de perfil:

Empòrion i el Zoo

Carles Fages de Climent és fantàstic (¿Què s’ha de dir, si no?).

I això justifica que es faci recerca exhaustiva de tot el que va escriure, i que es vagi publicant perquè la munió de fans pugui actualitzar periòdicament la seva devoció.

Els darrers lliuraments han estat dos llibrets de la col·lecció Les Closes de l'editorial Brau.

Un és Empòrion, la de les tres muralles, divertiment teatralitzat. Un pròleg d’en Santi Vila i una introducció d’en Joan Ferrerós i Jordi Pla precedeixen un text en què Fages les deixa anar pels dos brocs intentant mostrar com grecs i ibers compartien un desordre més enriquidor que l’ordre primmirat dels rics romans.

L’altre és Zoo, bestiari nodrit de versos esparsos però també d’epigrames i poemes breus publicats en altres reculls, segons s'explica. La introducció i les notes també són d’en Joan Ferrerós i Jordi Pla i l’edició s’engalana amb dibuixos d’en Miquel Capalleras.

Me'ls he llegit (¿Què s'ha de fer, si no?).

Ja em sap greu el to d'aquesta entrada. Encara no sóc prou empordanès. Però que consti que ho intento. Potser m’hi falta una mica de fervor.

Núvols nus

Sovint els núvols són un paisatge canviant però coherent, context imprescindible.

Passen conscients que els estàs mirant, que en valores les formes i els tons, l'espectacle de vapor i pressions, de capes i filtres, de tamisos i matisos... reinvenció contínua d’horitzons provisionals.

Incansables i lliures, peregrins de la mare mar.

Anada al Segrià amb bon motiu

Escapada al Segrià, a un acte esforçadament acadèmic.

L'espai era la Seu Vella on el sol repetia els seus jocs de cada tarda.

Fet i fet, enhorabona, Josep-Esteve! Enhorabona, Sanitat Pública!

Els pares de l'Hervé

Imatge: http://mediastore2.magnumphotos.com/CoreXDoc/MAG/Media/TR7/6/d/1/9/PAR216805.jpg

Si teniu records inesborrablement meravellosos dels vostres progenitors –siguin vius o no–, no llegiu aquest llibre.

Si sou emocionalment sensibles i no suporteu els malrotllos, els malentesos, i les accions malintencionadament malinterpretades, no llegiu aquest llibre.

Si us agraden les històries amb un principi entenedor i un final que s’entén i entremig fets comprensibles, no llegiu aquest llibre.

Si creieu que esteu curats d’espants, podeu intentar-ho. Es recomana deixar-lo quan s’acosti el col·lapse lector.

Imatge: http://www.oliviersteiner.fr/blog/wp-content/uploads/herve-guibert-photographe-sienne-757988.jpeg 

El llibre va ser publicat a París el 1986. Aleshores l’autor encara no sabia que tenia la sida. La hi van diagnosticar el 88, la va fer pública el 90 a través de la novel·la A l’ami que ne m’a pas sauvé la vie, i va morir el 91.

Imatge: http://www.lesinrocks.com/2010/11/26/cinema/actualite-cinema/tele-guibert-cinema-lagonie-dun-cineaste-1123012/

Sí, parlem d’Hervé Guibert i de Els meus pares.

Imatge: http://jmtibau.blogspot.com.es/2014/03/els-meus-pares-dherve-guibert.html

Un sotrac de llibre que et dóna unes quantes garrotades (potser sóc dels que no l’havien de llegir) però que m’ha fet repassar també la seva vessant fotogràfica.

Imatge: http://aucieletsurlaterre.blogspot.com.es/2010_05_01_archive.html

Diria que l’Hervé Guibert és dels que han viscut –i han mort– per explicar-se.

Aigua de muntanya

Aigua dels cims, àvida de planures, àvida de córrer món, de topar i barrejar-se amb altres aigües, àvida de recórrer i modificar altres paisatges.

Potser sap que al final podrà tornar enrere, podrà recomençar, un nou començament, altres camins, altres pendents, altres valls, altres territoris.

I nosaltres també. Com l’aigua serà una altra aigua, diferent de la que havia estat. Nosaltres també serem altra matèria, altres formes, altres maneres de ser nosaltres, de tornar a ser. Una nova oportunitat, vius.

Simfonia estancada

Aigües quietes prou a prop del corrent del riu. Simfonia verda.

L’alga verda, la cloròfita, la que crispa els aquaristes, la que titllen de “moco de rana”, la que projecten enviar a l’espai pel seu activisme fotosintètic, la que serveix d’ailant o de material de construcció, l’hàbitat ideal de la granota verda.

La granota verda, la de taques negres, la megaresistent, la que menja sense manies, la caníbal, la de la línia verda que va del nas a la cua, la que canta de dia i de nit, la que no va mai d’excursió, la que es camufla entre algues verdes.

El Fluvià, al turó volcànic d’Arenys, sota la protecció de sant Sadurní, bisbe i màrtir. 

Anb prou feines...

Cara a Culip, cara a la tramuntaneta que avui ve dòcil i cansada.

Amb prou feines si pessiga la pell de gallina del mar.

Amb prou feines si xiula la seva simfonia als alvèols dels esquistos.

Amb prou feines si gronxa l’armèria o remou les bosses de calitja dels fondals.

Amb prou feines si empeny les onades que abracen somortes

la cala plena de restes de prosaiques procedències.

Amb prou feines si té ganes de xerrar ni d’on ve ni fins on pensa arribar.

Amb prou feines si s’ha adonat que sóc aquí, m'ignora mansament.

Tremps de Frost

A Girona.

A veure gentades.

A fer cua per entrar als llocs.

A comprovar que les bateries de les càmeres cada cop duren menys.

A sentir parlar francès i castellà i barceloní, que sempre és reconfortant.

I, a més a més, trobar-te raons paraflorals per a tots els gustos i sensibilitats.

Crònica búlgara i 10

Muntanya de Rila. Cada espècie vegetal té llibertat de celebrar la Pasqua al ritme que més li convingui.

Quan la neu s’enretira, la primavera i la tardor es donen les mans. ¿Quina lliçó en devia treure l’ermità del bosc?

Us presento en Newton, el gos que pot veure les pel·lícules 3D sense posar-se ulleres. Ens mira amb aires de comiat.

L’aparell talla la línia del cel. La càmera no acaba de passar desapercebuda. Els viatgers es posen en mans alienes per al lent i inexorable retorn a casa.

¿Quan acaba un viatge?

Potser quan apartes els souvenirs del mig del pas i els guardes en un calaix ple d’altres souvenirs d’altres viatges. Potser quan plegues la darrera peça de roba feta servir un cop neta i planxada. O potser és un simple estat d’ànim que es tradueix en un punt a la llibreta de notes.

Crònica búlgara 09

Ni la mallerenga blava ni la primavera dels borrons han entès res de res quan els parlàvem de fronteres.

Exposició de lloses de la Vella Muntanya (potser amb algun fragment de balcanita) que, a més, serveixen de plaça sagrada.

Desficis iconogràfics, borratxeres cromàtiques, al·lucionacions il·luminades, desvariegs místics.

No se sap si embadalits o simplement atordits. Una cosa és tocar de peus a terra i l’altra és quedar-hi clavats, al terra.

La història de la humanitat s’acaba convertint en un popurri que pertot dóna pistes i pertot despista.

Crònica búlgara 08

Sofia no és omnipresent, però és difícil esquivar-la.

Comprar a peu de carrer, literalment, en forats minúsculs oberts al soterrani, entre atapeïts aparadors.

Pluja pels descosits del nuvolam: ciutat-infusió. Ara entenem que el cafè els surti aigualit.

Si el record fa nosa és millor desmantellar-lo. I posar-hi un altre record enlloc seu. Però no sempre funciona. Lamentablement la memòria no és una ciència exacta.

Mentre dormim, amb nocturnitat i traïdoria... I no ho hauríem advertit si no fos per la pròstata i les seves servituds.

Crònica búlgara 07

Si vols posar una denúncia a l’ajuntament has de fer constar que t’has entrebancat amb una rajola ben col·locada que, és clar, despista el vianant.

La pluja és la gran excusa per al festival de color dels paraigües. O potser és només una provocació al sol que deu pasturar per sobre l’espessa nuvolada.

No pots baixar escales sense estar disposat a trobar-te la història bategant al soterrani.

Tenen la seva pròpia estratègia per desentranyar el caos circulatori. Solemnes esbroncades per a infractors impassibles, com si uns i altres actuessin en obres de teatre diferents.

Plans superposats, acetats transparents que barregen la fe dels uns amb la fe dels altres i el negoci de tots plegats. I els arbres que van xuclant l’aigua dels carrers.

Aiguamolls i fires

És sabut que les fires de Figueres cada cop tenen un major reclam. I cada any hi ha alguna que altra demostració d'aquest fet. Fa pocs dies als Aiguamolls ho vam poder constatar: un autocar ple de paons reials es van instal·lar provisionalment a les basses del Matà. 

 

Allà han alternat amb altres estadants habituals: camesllargues, cigonyes, martinets, grisets, collverds, cavalls, algun corb marí equilibrista, orenetes i arpelles, que també han volgut sortir a les fotos.

 

No sé si encara hi són. En quant pugui, me n'hi vaig a comprovar-ho.