La història se situa als anys 60 que és quan sonava la cançó italiana que li dóna títol. Però el que dibuixa l’Alfred no és ben bé la narració realista de dos germans que fan un suposat viatge de retorn als orígens, sinó que deixa molt de marge per a la interpretació del lector, la justificació dels actes dels protagonistes i de tots els secundaris.
Viatge amb molts de paisatges francoitalians, amb núvols, amb pluja, amb llençols blancs eixugant-se al sol, amb flaixos als records, a les dèries, a les pors, a moments històrics, amb capgirells i sorpreses argumentals. Van apareixent i desapareixent durant un trajecte el qual no es pot interrompre. Sota cap concepte. És un roadmagazine entre roadviews a partir d’un roadstoryboard ple de roademotions.
Potser la narració és un xic incoherent i la història amb poca consistència. Però la part gràfica ho justifica tot. ¿El dibuix, el color? Diria que particular i agosarat. I alhora atractiu i efectiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada