dimarts, 28 d’abril de 2015

Corrent de versos

Acabo de llegir “Corint” i “Llei d’estrangeria”. Són llibres de poemes de Manuel Forcano. Recomanació d'un company.


Llegir Manuel Forcano no és complicat. Parla d’amor i desamor des de tots els angles entenedors. Parla de memòria i desmemòria tal com ell se’n recorda. Parla de viatges interiors i exteriors amb sorra entre els dits dels peus.

Sap lligar versos senzills i alhora plens, que acaben fent un poema breu però complet. Pots passar pàgines sense sensació de càrrega però acabes necessitant tornar enrere per rellegir amb més èmfasi, amb més dades, amb més mirada.

Un poema seu ve a ser una idea clara –sovint amb referències clàssiques sense ànim d’embafar– treballada amb mots planers i destil·lant-ne l’expressió.

A Corint trobes “la pena de saber que no roman / res del que una carícia fa perfecte” i també que “(...) l’enyor / és un riu que corre paral·lelament al mar / i mai no desemboca.


A Llei d’estrangeria el missatge és més directe: “La memòria és un ocell / amb tot el cel volat” i “El mar també pot naufragar / dins un vaixell.



Són exemples. La llera és plena de còdols com aquests. I no saps si anar riera avall o remuntar el corrent.

2 comentaris:

País Secret ha dit...


Pots seguir amb "Estàtues sense cap", tampoc et decebrà.

Càndid ha dit...

Ara he pillat el "Tren de Bagdad", a veure què tal.
Salut!