O bé no he tingut darrerament gaire sort amb
les lectures o bé les neurones se m’han tornat més esquerpes i no hi ha manera
que obrin els braços amb actitud acollidora.
Per aquest motiu crec que és millor no
especificar els títols dels llibres que han anat circulant per la tauleta de
nit. Prosa i poesia, no hi ha hagut manera.
El que més m’ha convençut dels llegits els
últims mesos ha estat, precisament, un dietari.
Parlo de La Primavera a Pequín, d’en Francesc
Parcerisas. En el llibre l’autor recull comentaris sobre allò vist i viscut a
Pequín durant un mes, sol o amb la seva dona, o amb els col·legues xinesos. De
tant en tant hi combina un poema xinès, traduït al català a partir de la
traducció anglesa. I tot sovint, com fent un pont amb la seva realitat
catalana, un somni. Gairebé sempre situats, els somnis, en llocs pijos i
selectes.
Pinzellades encuriosides, solemnes,
ordinàries, senzilles, rebuscades, vehements. Un mosaic fet amb peces molt
diverses, fins i tot amb materials diversos, però diria que ben travat,
compacte, amb zones més interessants i amb altres que no tant.
Algun dia tenia la temptació d’agafar el
llibre i anar-lo a llegir a la placeta de sota casa.
És la placeta de Pequín.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada