dilluns, 21 d’abril de 2014

Crònica búlgara 02

De vegades és difícil resistir-se a la temptació d’un autoretrat on el context faci de tu algú presumptament nou. Truculències simples però reconfortants.


Personatges locals que es van repetint. Valors que acaben fent-se necessaris pertot, com si al final no importés el país ni el segle ni la llengua ni la manera que trobarem d’agrair-los-hi.


La cultura és el joc que fem quan no patim per l’imprescindible. Els esglaons que ens fan anar per sobre del sobreviure (del pa a l'aire condicionat)


La ciutat és quelcom que es reinventa contínuament, per la gent que hi viu i s’hi mou, i per les bèsties que s’hi simbiotitzen.


Espiritualitat, també aprofitada pels que saben girar cada batec en benefici propi. Aquí i arreu.