En el penis hi ha la seva derrota, el seu declivi, la seva entrada en el silenci, l’esvaïment dels seus crits, del pas de la gent, de l’aturada del seu pas.
En aquest penis invariable hi ha els canvis de la història, la conversió sobtada d’una gran ciutat en una trista ruïna, la mort inesperada que poc preocupa a l’individu traspassat, que li és exactament igual, quan cada cadàver es converteix també en un símbol de pedra, més efímer i més ocult que no pas aquest fal·lus calcari.
Gros, erecte i polit; brillant pels greixos de les mans que l’han fregat, com la meva, exorcitzant el no-res inevitable.
No sóc jo quan toco el penis de la muralla romana. Sóc tots els romans, i els grecs i ibers llatinitzats, sóc els bàrbars i visigots i àrabs i carolingis i pagesos i artesans i pescadors i nobles i llecs i ocupants i saquejadors i pagesos i vinyataires i arqueòlegs i represaliats i turistes i estudiants, i un cop he estat tots ells torno a ser jo, individu sintètic, ínfim i sublim, implorant la sort de què disposo i que no aprecio, la de la vida, la de ser-hi encara, justament ara, justament aquí, ofrena reduïda de qui no sap què l’espera i que demana que no li ho diguin.
Deixo de fregar-lo i continuo cap al fòrum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada