dilluns, 13 de desembre de 2010

De Sant Ander a Satan Der

Vaig amb tren a BCN. En el trajecte d'anada, una senyora gran, pagesa pel que explica, seu al darrere i conversa amb la seva veïna de seient. Li manifesta amb vehemència que ella no entén on són els diners. Tothom en tenia, fa quatre dies, tothom en feia córrer, tothom comprava de tot, i de cop i volta han desaparegut. El govern n'ha donat un paltricó als bancs però segueixen sense aparèixer. No en té ningú. ¿On són?
Arribo a Barcelona i passant pel passeig de Gràcia em trobo en José Luis davant d'una sucursal del Santander fent el seu catorzè dia de vaga de fam. Veig que és un discapacitat de Balsareny al que volen fer fora de casa seva al·legant que l'assegurança no cobreix el seu cas perquè no havia avisat que es discapacitaria encara més. Té un bloc on s'explica. (Aquesta imatge és extreta d'allà mateix).

Faig la meva feina de funcionari, per la qual em paguen un set per cent menys que abans (però ¿què és això comparat amb la baixada de nòmina que estan patint els pobres controladors? encara sort que em paguin per fer una feina que m'agrada) i, en acabar, torno a casa, amb tren.
En el viatge de tornada em passen un diari del dia abans i a les pàgines centrals em trobo que parlen del cas del José Luis i d'altra gent que han caigut en picat des de les bonances creditícies. El senyor del banc que els deia gasteu gasteu amb un somriure d'orella a orella ara els fa cara d'ogre (que em disculpin els ogres per la comparació) i els reclama el que van gastar i el que no.
I la visa oro esdevé una carta de desnonament o d'embargament o de confiscació.
Jo també em pregunto, igual que la senyora de l'anada, ¿on són els diners? ¿qui s'ha amagat el "botín"?