dimecres, 15 de desembre de 2010

Dues maneres de mirar

En el darrer llibre d’en John Berger traduït al català, Amb l’esperança entre les dents, hi ha un article dedicat a dues fotògrafes totalment desconegudes per a mi. I si ho diu en Berger, un s’hi ha de fixar una mica. Us comparteixo els inicis de la meva doble investigació.

Una és Ahlam Shibli. La seva autobiografia a la xarxa és completíssima: “Vaig néixer a Palestina el 1970. Visc a Palestina.” Ja està.
En Berger hi fa referència per una exposició anomenada Rastrejadors. Segons el llibre publicat per la mateixa Shibli: Trackers. Són els beduïns que han entrat a l’exèrcit israelià per fer la feina bruta. Segons Berger “són ells qui van al capdavant quan el comando sospita que hi pot haver resistència, per tal d’eliminar les mines del terreny, els franctiradors i les possibles emboscades.”

¿Per què s’hi apunten, aquests beduïns, a l’exèrcit “enemic”? Dóna la sensació que cal una explicació lenta, amb molt de silencis, per poder-ho entendre. Les vivències que en Berger explica al llibre, i les imatges de la Shibli, hi poden ajudar. Un tema complex, que va una mica més enllà (o molt més enllà) de la complicada situació de la zona.

Quatre fotos capturades a la xarxa:

L’altra és Jitka Hanzlová, una txeca emigrada a Alemanya, nascuda el 1958 als Càrpats. Bona part de la seva obra fotogràfica, de què Berger se’n fa ressò, és feta a les zones boscoses d’on va néixer.

A l’article s’especula sobre l’efecte de benvinguda que tenen les fotos de paisatges. La natura que acull qui la fotografia després d’haver rodat pels aeroports fins arribar-hi. Però “a les fotografies de la Jitka no hi ha cap benvinguda, són preses des de dins. L’interior pregon del bosc, mirat com si fos l’interior d’un guant amb la mà posada.”
Certament sorprenen de com poden ser tan intenses des de la seva extrema simplicitat. Inquieten com la presència d’algú que amb la mirada veus que sap molt però que no bada boca.
Quatre fotos capturades a la xarxa: