dissabte, 4 de desembre de 2010

¡Me llaman abandonao!

Foto: Angel M Romero
Algú de la meva família (no diré qui, tot i que em consta que li seria ben igual que ho digués) té el costum de fer “detallets” als treballadors i treblladores de les administracions públiques que tracta assíduament o que creu que han estat eficaces en la gestió que l’afectava.

Un cop li vaig preguntar que per què ho feia i em va respondre: “Qui unta, les rodes li corren.” Un aforisme que no havia sentit mai abans. Un aforisme contundent. Un aforisme que m’ha tornat més d’un cop a la memòria. Per exemple...

Mirant el bloc que en Víctor Pàmies té sobre frases fetes, on mai no hi he trobat l’aforisme familiar. ¿Serà, doncs, una dita estrictament personal?

Pensant si jo ho faria (això dels “detallets” i decidint que no, i pensant per què no ho faria si perquè no creuria que fos convenient o més aviat que per a fer coses d’aquestes se n’ha de saber, i segur que jo no en sabria.

Intentant imaginar si les noves generacions l’entendrien o no, la frase i el seu sentit. Conceptes com untar s’han tornat anacrònics. I tot allò relacionat amb el manteniment de carros i carruatges ha passat a la història. Com la feina del palafrè. No sé si ells –les noves generacions– entendrien allò de “Porque no engraso los ejes...”

3 comentaris:

vpamies ha dit...

Càndid és una parèmia coneguda la d'untar el carro per ajudar els bous, en el sentit de donar diners per obtenir alguna cosa.

Ho he vist recollit de diverses maneres: Perquè el carro marxi, cal untar les rodes, Qui carro unta, al matxo ajuda, Qui el carro unta, als seus bous ajuda o simplement Untar el carro (o les rodes).

Encara no he tingut temps de buidar tot el que tinc recollit sobre refranys a internet, que tot just m'hi he posat seriosament fa uns tres anyets!

Càndid ha dit...

Ei, Víctor,
això és prestesa. Veig que n'hi ha moltes variacions.
Pel que fa a la versió que jo donava al bloc és recollida a Lleida. A l'Empordà no n'havia sentit cap de semblant...

Salut!

vpamies ha dit...

Càndid, és una expressió que ha entrat als principals repertoris en paper. Jo l'he trobada documentada i explicada al llibre de Sever Perramon (1979): Proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana, d'Editorial Millà o al d'Antoni Ferret (1968): Parleu més bé el català, d'Editorial Claret, per posar alguns exemples de reculls de dites i frases fetes.