Pedra

−A veure. S’ha de notar que la pedra diu coses a la mà.

−Tu tria la pedra i posa la mà, i deixa’t de collonades.

−Ha de ser una pedra que per ella mateixa ja s’expliqui.

−¿Quantes voltes més faràs a la naveta?

−Em penso que ja l’he trobat.

−¿Vols que també es vegi la planta aquesta?

−És una Parietaria officinalis...

−¿Vols la foto o que t’engegui a ...?

−Mm, la foto. 

Trio un carreu. Calcària destil·lada. Fa milers d’anys aquesta roca va ser triada expressament. Va ser triada per algú com jo. Sense fibres sintètiques sobre la pell, sense càmera digital a la motxilla, sense aftershave per a pells delicades. Però si fa no fa com jo. La va triar. La va contornejar. La va posar justament allà on és encara. Per preservar el descans i la memòria dels morts del seu poblat, dels seus morts. Per preservar potser el seu propi descans i la seva pròpia memòria. Tocant el carreu vull sentir tot això. No queden els morts. No sé si queden els seus descansos i les seves memòries. Sí queden les pedres. Sí queden els trenta segles que la pedra assumeix el seu destí i la seva meteorització. Amb un gest vull merèixer tan bon descans i tan bona ambientació, en el moment que correspongui. Segurament el meu no serà tan ben conservat. Vés a saber.