Cameron deu venir de càmera

Em refereixo a James Cameron, és clar. Fa dotze anys, quan Titanic esdevenia la pel·lícula més rendible de la història, es podia haver fet l’acudit que Cameron devia venir de camarot (o sigui, cambra, que també hi té relació, per la cosa aquella de la camara obscura). Bé, un cop fet l’acudit inicial, anem al que toca.

El que toca es diu Avatar, i és que aquest dia de Nadal, per seguir la tradició familiar, ha tocat la novetat. Com que sóc impressionable de mena, doncs he quedat impressionat. Fins al punt que crec que hi tornaré.

3 hores de durada, 3D, 300 milions de pressupost, 3 lustres de feina...

Després de seguir una història prou elaborada, amb uns personatges prou consistents, amb una escenografia delirant, sense oblidar les màquines de matar sofisticades, un es queda amb el dubte de què hi ha d’en Cameron en aquest producte: ¿el disseny original? ¿l’embastament del guió? ¿quatre nocions sobre els personatges? ¿la coordinació, l’assumpció contínua de petites decisions? ¿l’aconseguiment del finançament necessari? O potser realment el senyor Cameron té tota la capacitat que aparenta, i realment Avatar és un producte seu de cap a peus, des del missatge ecologistòleg fins a les muntanyes flotants, passant per la connexió còsmica entre dracs i helicòpters orelluts...

Recordem-li al senyor Cameron els seus Terminators, el retorn de l’Alien, l’Abyss, el Mentides Arriscades, el Titanic i ara aquesta faula de dibuixets i final feliç. A tall de resum em quedo amb la insinuació final de la història: si volem ser bons (alliberar-nos de la malícia humana) ens hem de reconvertir en personatges virtuals, forts, àgils, sempre joves, sense vicis ni artrosis. Ai, com resulti que el Cameron tingui raó.