dilluns, 21 de desembre de 2009

Sol parat

Imatges de saharapiksie a Photobucket. La de sota és un gif animat.


Ho he preparat tot perquè aquest missatge es publiqui el dilluns a un quart de sis de la tarda. És el moment que els astrònoms i astrònomes diuen que es produeix el solstici d’hivern (bé, a l’Argentina, per exemple, és el solstici d’estiu, però allò ens cau una mica lluny). ¿I a mi de què em ve de celebrar el solstici? Doncs per dos motius: per ignorància i per romanticisme.

Per ignorància tiro de veta de la Viquipèdia i quedo enlluernat de saber que el nom li ve de sol i stare, perquè dóna la sensació de no moure’s. El dia dura unes 9 hores, i la nit unes 15. Els romans, que això s’ho curraven molt, se les enginyaven perquè el dia tingués 12 hores i la nit també. Això els obligava a fer hores de 45 minuts durant el dia (de manera que a migdia fos l’inici exacte de l’hora setena) i hores de 75 minuts durant la nit. Avui en dia amb la matemàtica implacable dels rellotges i els ajustaments horaris politicoeconòmics, resulta que a les 12:00 mai no és migdia ni mitjanit. Ja veus. El rellotge mai no ens diu l’hora que és en realitat.

I la Viquipèdia encara va més lluny: en aquest solstici el Sol és quan es troba més al sud (-23°26’ de declinació), o sigui sobre el tròpic de Capricorn. ¿I sabeu què diu també? Doncs que “físicament, el solstici d'hivern correspon al moment en què l'eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol”. Això us ho poso literalment perquè, ignorant com sóc, no ho he entès.

Per romanticisme, m’és una mica més difícil explicar-me, bàsicament perquè a la xarxa no hi ha cap “Poetipèdia” a què recórrer. Però la cosa és musical i coreogràfica. De música podríem posar el December dels Waterboys o bé la simfonia Hivernal (la núm. 1) d’en Txaikovski. I la coreografia ja la posen els astres. Un ball estrany, resultat d’equilibris i atraccions, distàncies i paràboles. I nosaltres, reis de la creació, criatures predilectes de déu, segons alguns, i causants darrers de devastacions fins arribar a l’autoaniquilació, segons altres; de cop i volta convertits en elements insignificants, distorsions ínfimes d’una harmonia il•limitada. No arribem a ser no-res en una immensitat que sí és.

Feliç Solstici, humanes i humans!

Primidi de Nivós de l’any 218.

Photobucket

2 comentaris:

elur ha dit...

M'agrada aquest post. Molt. December dels Waterboys també. Txaikovski em queda pendent. Demà ho soluciono, però sé que m'agradarà, segur.
Eren tramposos els romans a part de ser bojos, ja ho veig.
Bones festes Càndid i bones pluges!
Una abraçada!

Càndid ha dit...

Bones festes, Neus.
Ja que veig que tens pendent en Txaikovski m'agradaria compartir amb tu aquest:
http://musiquessenselesquals.blogspot.com/2009/12/la-sardana-den-piotr-1976.html
Ja em diràs què te'n sembla.
De pluges poques, ja veus.