dijous, 10 de desembre de 2009

Deixeu-me fer de vident


Vet aquí com va anar la cosa: santa Llúcia quedà embadocada mirant el solstici d'hivern tot trencant els dècims de loteria que no li havien tocat, mentre un paio amb barba blanca i grotescament vestit s’enfilava als balcons i a les xemeneies. A dins, però, un bon tió, després de dies d’alimentar-se de peles de taronja, cagava un nen Jesús, el qual, a base de torrons i cops de simbomba, i a l'ombra d'un avet carregat de boles, s’anava convertint en sant Esteve, un tipus molt afeccionat als canelons. L'aire de les cases era força enterbolit a causa d'un tal Fumera, que s'havia format de cremar el tió aquell. Al cap de poc, aquest mateix personatge sense cara, mig sant Esteve i mig Fumera, carregat de llufes i fart de bromes, se n’anava a fer de caganer al pessebre. Allà hi establia breu amistat amb el senyor dels Nassos; res, cosa d’un dia, perquè en arribant la nit, es van mudar ben mudats però amb complements de plàstic i cartró, tronats i sorollosos. Després de sopar i inundar els mòbils de missatges de bon rotllo (la majoria), tothom va estar pendent dels campanars per fer unes postres comptades i coreografiades. En sortir el sol (i passades unes hores més) tothom feia cara de circumstàncies i canviava fulls de les parets com qui canvia d’any, tot amb música de vals. De tant en tant els carters i les carteres portaven cartes decorades dels darrers despistats. Mentrestant, els nens i nenes que en comptes d’anar a escola anaven als supermercats, i alguns pocs també a veure els Pastorets, i encara alguns altres a esquiar, preparaven uns fanalets –o no– per a una estranya desfilada monàrquica, un triumvirat multiracial i efímer, curiosament consentit per les monarquies residuals existents. L’endemà tots, tots, tots tenien regals, i si algú no en tenia és que era pobre i, per tant, no se’n mereixia. Passada aquesta diada esmerçant-se a trencar embolcalls, obrir capses i acumular papers, resulta que tornaven a sortir els mateixos de sempre a la tele, i allò volia dir que aquella febrada ja havia passat i només quedava llençar les joguines ja espatllades i repassar les estadístiques corresponents. O sigui, el govern en feia una lectura positiva i l’oposició deia que tot era culpa del govern. I al cap de dotze mesos ja faria un any i hi tornaríem a ser. Vet aquí com va anar la cosa.