A finals dels 70 vaig comprar-me l'Olivetti Línea 98.Arribats els 90 vaig descobrir les lletres transferibles. I després va fer la seva aparició el primer ordinador a casa.
L'Olivetti em va acompanyar tota la dècada dels 80. Em va ajudar en els desficis lletraferits. Era la màquina dels vespres i dels caps de setmana, quan recollia els papers i paperets amb apunts apressats, ratllats, tatxats, reescrits, a vegades indesxifrables, perquè no entenia les paraules, o perquè no recordava de què venien... Amb la màquina tot quedava net i polit. Els apunts passaven a ser obres.
Amb la màquina d'escriure. Aquella que havies de prémer les tecles amb una determinada consistència, que havies de buscar-te la vida quan la tinta començava a gastar-se però no volies canviar la bobina, quan t'equivocaves (després va sortir la tira de típex), quan volies fer un poema visual, quan volies justificar el text, o simplement perquè la pàgina quedés ben marginada...
Amb el primer ordinador, la màquina va quedar a un costat de la cambra. Amb el segon ordinador va anar a petar a una capsa en un recambró. Amb el tercer ordinador va anar a parar a les golfes de la casa pairal, a tres-cents quilòmetres de distància.
Com a tardà i tímid homenatge a l'Olivetti (imprescindible durant tant de temps - ¿No és això el que ens passa als curraires, quan ens jubilen?) vull compartir amb vosaltres uns poemes de l'any 83.
Els fulls són escanejats. Els originals són els originals. Quan mori, estigueu atents a la subhasta...
Poemes romànics / Del somni / Teoria
Poemes Visuals 1983 by Càndid Miró is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 3.0 España License.
Hi trobareu tres petits reculls:
-poemes romànics
-del somni al malson passant per l'insomni
-teoria
La tria no ha estat feta pel text en si. Em fa por rellegir-los, perquè la borratxera visual (i manipulativa de la màquina d'escriure) de vegades ofegava el discurs cru.
L'últim poema:
3 comentaris:
Aquests dos últims posts són impressionants.
Llegir-te els poemes d'una tirada no es pot fer, ni amb els teus ni amb els de ningú. Sempre he pensat que la poesia s'havia de llegir amb temps i petites dosis.
Els pocs que he llegit avui són molt bons.
En aquest últim m'agrada pensar que hi ha un arbre...
:)
Gràcies pel comentari.
Dissortadament l'últim poema de "teoria" no representa un arbre. Molt noble per part teva que t'ho hagi semblat.
L'any 83 vaig creure trobar una "teoria" que anava des del menhir fins a la bomba atòmica passant per tota mena de símbols fàl·lics, masclistes, fatxendes i destructius. El crit amagat era la necessitat de trobar una "altra teoria", que pugui fer el camí invers i que conflueixi en un darrer poema que sigui en realitat "l'arbre" que tu hi veies.
Tant de bo!
sé que no és un arbre... però a vegades, sembla que si no hi posem una mica d'imaginació tot plegat és massa cru...
Publica un comentari a l'entrada