Fa uns dies en Toni Ibàñez feia un escrit titulat "Com una exnovia" dedicat a Lleida.
Jo hi vaig anar el cap de setmana passat, a Lleida. I més d'un cop em va venir al cap el text del seu blog.
Passejant pel carrer Major; visitant la fira del SlowFood; menjant els plats de la mare; flipant amb una exposició fotogràfica als Estudis Ilerdencs; escoltant música a cada cantonada perquè feien el Musiquem Lleida; topant amb un dinar de colles cargoleres als Camps Elisis; fent-la petar amb oncles, tietes i cosins; tot té un aire proper i llunyà alhora, perquè hi ha un desfasament entre les distàncies i els temps, entre els records i les vivències, entre l'enyorança i el repudi, entre els components i el resultat.
En el meu cas no és una exnòvia. És una ex.
I és que no és tan fàcil deixar de ser un terrafermat.
Com si la torre de la Seu fos el pal de paller de la pròpia identitat.
Tornat a casa, a tres-cents quilòmetres de l'ex, vaig recordar un antiquíssim poema visual escrit amb màquina d'esciure (un dia d'aquests haurem de parlar de l'Olivetti) de quan vaig creure que descobria el meu "esperit de pedra". Us l'he posat al començament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada