War is personal. La fotografia també.

La guerra és personal. "Vés quina bestiesa!" clamaran els dirigents. "Només faltaria que ara la gent s’agafés les guerres que decidim nosaltres com una cosa personal! Els soldats són màquines d'obeir, i els civils són danys col·laterals. Xifres, només. No hi ha persones enlloc!" Doncs, sí, hi ha qui diu que la guerra és personal, que afecta a persones, algunes de les quals hi tenen molt poc a veure, que hi intervenen persones, d’una banda i d’una altra, persones que tenen famílies, que tenen veïns, que tenen històries, que tenen projectes per completar, que tenen cara, que tenen fotos.
Fotos. Heus aquí.
Eugene Richards (Massachusets, 1944) fa fotos. L’Eugene fa reportatges. Li agrada treballar en blanc i negre. Deu que ser que el blanc i negre s’adiu per a segons quins reportatges. Per exemple un reportatge sobre la pobresa rural ("Few Comforts or Surprises"), o un altre sobre la realitat del teu poble natal ("Dorchester Days"), o un altre sobre l’addició a les drogues en barris marginals ("Cocaine true, Cocaine blue"), o sobre la relació entre una guerra en concret i una persona en concret ("War is personal").
Aquesta era una de les exposicion del Visa Pour L’Image de Perpinyà, una de les moltes, una de les que durant aquests dies m’ha anat venint a la memòria, una mica insistent, i m’ha semblat que calia dedicar-hi una estona per saber-ne més coses, abans els impactes de les imatges s’esvaeixin per altres impactes més recents.
Crec que va ser en Miserachs que va dir que si la fotografia s’hagués inventat en color, ningú no trobaria a faltar la fotografia en blanc i negre. Vés per on que em penso que s’equivoca. I vés per on que aquest reportatge i aquest fotògraf m’ajuden a proclamar-ho.
En tot cas, si algú busca imatges per llegir –riques en el conjunt i en el detall, en la vida atapeïda que contenen, fortes, denses, que tot sovint fan dubtar de si són trobades o escenificades– amb aquest fotògraf en trobarà un bon piló.