dimarts, 22 de setembre de 2009

L’alegre al·legoria (Empordà, per donar i per vendre)


Fa un segle (2 de maig de 1908), el senyor Joan Maragall va trobar la manera d’explicar l’Empordà a través del cast idil·li entre un pastor i una sirena, joves i bells. Que el pastor fos transhumant i la sirena apàtrida, no comportava cap problema especial. Els feia encetar una sardana i ja tenim el país donant voltes, ara cap aquí, ara cap allà, ara curts, ara llargs, ara aire, ara amunt, ara un tres i fora.
Fa una dècada la Funcional Teatre col·laborava amb Salvem l’Empordà en un espectacle musical en què es revisaven diversos mites i diverses cantarelles. A mi em va tocar l’abans esmentat i no se’m va acudir altra cosa que actualitzar els personatges i la situació. L’idil·li deixava de ser cast per esdevenir descaradament barroer, i els personatges eren un constructor i una guiri nòrdica.
Dissabte passat, en unes conferències sobre Vilanera i connectors biològics, vaig tornar a topar amb la mateixa alegre al·legoria. L’autor n’era en Jordi Sargatal. L’Empordà revivia a través de la mirada sorpresa (aquí reprenem un aire necessàriament platònic) entre un ós bru (que hagués recorregut el Pirineu fins al cap de Creus, sense ser abatut) i una foca (retornada dels últims refugis de Focea fins a cala Jugadora). El platonisme no és només degut al fet que la foca sigui monja (Monachus monachus) sinó que a l’Empordà és coneguda com el Vell Marí. El morbo intergeneracional està servit.
L’èxit de la imatge maragalliana dóna joc i n’ha donat, per romàntica. Però ja està superada. De la meva proposta no en parlem, per absolutament prosaica. Ja va néixer superada. La proposta sargataliana barreja un airet surrealista amb una tempesta ecologista. Quan es produeixi (i que em perdonin els promotors i propietaris, per insinuar-ho) també la podrem donar per superada, i començarem a buscar-ne una altra.
Que no sigui l’últim teixó mirant-se l’última sardina.