Illes

Divendres, 10 de juliol, a les 10 de la nit, als jardins de can Quintana, de Torroella de Montgrí, el col·lectiu Veus va oferir el seu darrer recull de versos i músiques: ILLES. A partir d'aquest moment Veus entra en una nova fase. Segons una és un standby, segons un altre es desfan, segons un tercer és una pausa per repensar-se, segons una altra vol continuar com fins ara. Total, que ja es veurà. De moment, us afegeixo un dels textos de la vetllada.
LA MEVA ILLA

No sé ni quina forma té.
No recordo haver-ne sortit mai.
No l’he vist de fora estant.

Té una muntanya al mig.
Ni massa poc ni massa alta.
Tan emboirada que no es deu veure d’enlloc.

Té una platja de sorres blaves.
Es mouen a l’inrevés de les onades.
Mai no hi queda ni una petxina, ni una petjada.

Té un riuet minúscul.
Quan plou baixa sec.
Quan escampa també.

Té un bosc atapeït.
Arbres híbrids empeltant-se tot l’any.
Cau de vides, remors i misteris.

Hi ha el projecte de fer-hi una autovia.
I un aeroport i un carril bici.
Per quan hi hagi la simple sospita de l’existència d’algun vehicle.

No hi sóc cap nàufrag.
No crec haver vingut d’enlloc.
No m’interessa anar-hi a cap altre.

A la meva illa trona i llampega.
És llavors que puc comptar els estels.
S’ajunten tots a cada llampec.

A la meva illa el temps és autònom.
Es fa de nit quan li sembla.
Si se’n va la boira, s’emporta la muntanya.

De vegades hi ha més d'un sol.
Aprofito l’espectacle.
És divertit observar les ombres com discuteixen.

A la meva illa tot és perfecte.
Dormo quan tinc son i menjo quan tinc gana.
I si vull companyia, em faig fotre.

L'absència de gent a la meva illa és un problema.
Provoca un calendari d'ajornaments seculars.
Revoltes, avenços socials, eleccions i catàstrofes col•lectives.

De fet, la meva illa no és meva.
No havent-hi ningú altre, em veig obligat a ser jo mateix
Qui me’n discuteixi la propietat.