Mirades de Jordi del Toro

Una exposició a l'Escala amb un títol, vés per on, que coincideix amb el del bloc de la Tere que he comentat fa una setmana: Mirades.
L'exposició és discreta però deliciosa. Gent que mira la càmera. Gent que explica tota mena de coses amb la boca tancada. O mig oberta, però no perquè parli, sinó perquè somriu al fotògraf. Gent d'arreu que combrega amb les ganes de l'artista viatger de fer-los un retrat. I a la mirada, el caliu de l'expressió, el manifest íntim, la complicitat.
¿Jordi del Toro? El nom em sona. I quan estic visitant l'exposició, tot comentant-ho amb la vigilant (no hi ha ningú més, ai, las!), em revé. ¡I tant que em sona! Deu anys veient cartes adreçades a Jordi del Toro al peu de l'escala. I és que a casa meva el correu es deixa al peu de l'escala, d'una escala transitada per desenes de persones (al primer pis hi ha una perruqueria). Llibres, revistes, cartes del banc, rebuts, desnonaments, multes de tràfic, avisos de correus... tot es deixa al peu de l'escala i qui sigui ja ho recullirà.
Total, arribes al vespre i mires el piló, si n'hi ha alguna de teva. I així, durant deu anys, he degut haver revisat un centenar de cartes dirigides a Jordi del Toro. Però no el conec. És parent d'una parella que abans tenia una botiga a tocar de l'escala. Crec que, de tant en tant, encara els deixen cartes en el piló.
¿Us sembla un funcionament curiós? Segur que l'és.
Però, vaja, aquest missatge era per parlar d'una exposició que val la pena. Mirades.