L'abducció d'un filòfof

Després de llegir el llibre, com que m'ha agradat, en busco una mica més d'informació.
Trobo que el posen dalt dels núvols i el recomanen vivament. Bé, m'hi afegeixo. Fins i tot l'apunten com a lectura d'estiu, d'aquells llibres que t'endús a la platja perquè se t'omplin de sorra i humitats i se't descoloreixi la portada. La veritat és que no he vist ningú que el portés (potser vaig poc a la platja).
També trobo un seguit d'entrevistes que li fan al presumpte autor, Pere Saborit, i em quadren amb la imatge que me n'havia fet i són coherents amb el contingut del llibre.
Trobo que aquest és el primer volum (i únic, crec) que l'editorial Elipsis treu en català en una col·lecció que titula Per què no?. Bé, sembla un debut prometedor.
El llibre en qüestió és un conjunt de tres: El plat preferit dels cucs (premi Documenta 1986), Introducció al desconcert i Tractat sobre la mecànica de l'enamorament.
Tots tres tenen un sol protagonista, el senyor X. Però és mentida. El senyor X és l'excusa, la coartada. Feines té l'escriptor d'anar encabint a cada història, postil·les del tipus "segons X", "a parer d'X", o "tal com diria X", simples afegits per mantenir un fil altament sospitós. Conforme vas llegint el miler i mig d'històries, el senyor X va desapareixent dins la metàfora. S'hi fon. Magritte hauria dit: "Ceci n'est pas un monsieur X". O potser: "Ceci n'est pas un Magritte", i a la signatura: X. Insisteixo: molt sospistós tot plegat.
Ara bé, les històries, una passada. Anava llegint i marcant i fent anotacions amb el llapis, i pensava: Segur que si el tornes a llegir en marques unes altres i fas unes altres anotacions. I potser en una tercera vegada...
Personalment prefereixo les més curtes, del tipus:
"X. solia amagar-se per fer-se la il·lusió que algú l'estava buscant."
O bé:
"A X. no li agradava cercar-se a si mateix, perquè tenia la sensació d'estar actuant com a confident de la policia."
Hom podria dir que és un llibre de cites (potser per això en el títol de l'últim recull fa referència a la mecànica de l'enamorament). Hi ha pensaments i penjaments. Resumint: filosofades. En una de les anotacions a llapis hi vaig escriure: ironia honesta. Sí, també podria servir d'opinió personal.
El que no queda clar és quin és el veritable autor. Ens devem trobar davant d'un altre cas d'abducció per part de l'alter ego. Algú que ho investigui, sisplau.