diumenge, 19 de juny del 2016

La vinguda dels Misteris

Comença el llibre (L'avinguda dels misteris) amb tot el potencial dels clàssics d’en John Irving. A cada nou personatge, a cada nou escenari, a cada gir de l’argument, l’obra creix i no saps per on derivarà però saps que no pots quedar decebut, de cap de les maneres.


I hi veus tots els elements religiosos, els d’orientació sexual, l’ús de la medicació, els poders sobreordinaris, les capacitats extraexplicables, el trencament constant de la convenció, la irreverència latent… No se li pot retreure el caos, la jungla d'idees, els encreuaments desorientadors. Jo, si més no, no li ho retreuria pas.


De tant en tant un capítol precipitat, de capgirament, com si no sabés com solucionar-ho. Perdonable, potser fins i tot buscat, intencionat. Ja se sap, aquests novel·listes...


Però m’he quedat amb la sensació que la cosa se li ha fet grossa i que al final el llibre s’ha acabat per cansament, per indiferència, per ensopiment.


Deixeu-m’ho dir amb la boca petita perquè totes les crítiques eleven la novel·la a clàssic en mans d’un incombustible. És més probable que jo sigui un lector cremat, dels que no suporten no trobar que la novel·la s’ajusta a les seves expectatives.


N’he gaudit molt de la lectura. Però al final em sabia greu que s’acabés, no perquè resultés interessant, sinó perquè veia que s’acabaria sense poder-m’hi reconciliar.