dijous, 30 de juny de 2016

La vida sense la Sara Amat

Aquest és el títol dels dos darrers capítols del llibre.
El llibre explica precisament tot el contrari. No sé si és una situació autobiogràfica, però diria que l’escriptor s’hi esforça molt perquè ho sembli, perquè ho sigui.
És ben bé un retorn a una experiència dels esclatants finals de la infantesa i els obscurs inicis de l’adolescència.

Cal dir que hi ha algun aspecte que et resulta incomprensible, però acabes acceptant que aquest és un problema personal, que potser el protagonista-narrador no té algunes de les manies que tu arrossegues (i que al pas que vas ja no et trauràs de sobre mai de la vida).

També cal dir que vas llegint i quan acabes un capítol sovint dius, ¿i ara què? potser que m’esperi a demà a saber-ho.

No sé si mereix el premi Sant Jordi (l’any passat també vaig quedar-ne una mica escorregut) però, igual que el de l’any passat, es deixa llegir (es fa llegir) sense restriccions. No cal enamorar-se ni de la Sara ni del Pep, cal reenamorar-se d’allò que passa a la novel·la quan et va passar a tu mateix/a.


Si el que s’explica al llibre és cert, en Pep Puig gaudeix de tota la meva enveja, la més insana de totes.