No és ni tan sols una reflexió. (Si se’t moren
els teus dos fills potser no hi ha gran cosa a reflexionar. O potser sí.) En
tot cas repassa els moments aquells, petits, de cada dia, en què tot sembla
reflectir el gran buit, el buit dolorós, el buit que pesa, la càrrega invisible
que et deixa clavat al terra, la càrrega que et xucla tota la força.
Els dos fills morts en una guerra que no havia
de ser. I el pare que juga a ser digne, amb la dignitat dels que creuen en el
destí, sense ni ganes de retreure res a ningú, a no demanar ni demanar-se cap
explicació. La dignitat a què hom no és capaç de renunciar. I el destí aliè que
es va sargint amb el destí propi. Al capdavall, cansament, absurditat.
Textos breus, certament. I inútils, com diu l’autor.
Virgilio Giotti els va escriure des del moment de saber la mort del fill gran fins
un any i escaig abans de la seva pròpia mort. Ho va escriure en dialecte
triestí, com la major part de la seva obra poètica. El llibre “Apunts inútils”
es complementa amb un pròleg i un epíleg i un poema del mateix autor titulat “Als
meus fills morts”.
Diu, per exemple: “Hom escriu amb el propòsit
de ser verídic i veraç, i després s’adona que sempre ha estat inexacte, sempre
infidel a la veritat i, aquí i allà, tot i no voler-ho, fals.” La traducció és de l'Anna Casassas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada