Fos

Al final tot es va fondre, xiquet.

No sé si esperaves alguna cosa

però segur que va quedar darrere el sofà

o per algun racó o entre alguna

de les eines velles que amuntegaves,

de les revistes velles que amuntegaves,

dels silencis vells que amuntegaves.

Tot es va fondre com quan es fa de nit

a poc a poc i no passa res,

o com l’herbei que s’asseca i no passa res,

o com un gos que borda i no t’adones

de quan ha de deixat de güixir,

o com travessen els núvols el cel

i no t’entretens a veure on van.

Tot es va fondre i sí que durant uns dies

notàvem l’ombra que no acabava de dissipar-se,

aquell buit en l’aire, i en uns pocs racons

que t’havies fet teus perquè ningú altre

no els reclamava, i quan els endreçàvem

era com trair-te aprofitant que ja no podies

protestar, i que tampoc no ho hauries fet.

Tot es va fondre i no pas tu només

perquè es fonia tot el que recordàvem

en veure’t, es fonia la gana i una guerra

i un motocultor i les tremuges dels mamellons

i l’anar a fer herba amb la dalla

i les curtíssimes migdiades d’estiu

abans de tornar al tros a collir.

Tot es va fondre i no en sabem res

perquè no ens en vas dir res,

perquè no te’n vam preguntar res,

perquè ningú no va considerar

que valgués la pena saber-ne res,

perquè cadascú ja té els seus maldecaps

i ens emparàvem en què tot és llei de vida.

Es va fondre i no cal dar-hi més voltes.

Com a molt comprovem que el camí fa baixada

per més que intentem mirar sempre enlaire,

com a molt sabem que on ets també hi cabrem

però que ja no hi ha retrobada possible,

ni cal, a hores d’ara. un cop esgotada

l’última oportunitat i totes les que precediren.