dissabte, 22 de setembre del 2012

Hokusai al Port de la Selva


Hi havia un arquitecte que calculava càrregues i estructures.

I calculant càrregues i estructures se li va morir una filla.

Va trobar un cert consol en llibres i músiques i quadres.

I va explicar el seu condol en petits poemes entenedors.

Es va anar fent gran i es va jubilar.

I es va dedicar als seus paisatges i als seus poemes.

Parlava d’arquitectura, de la seva filla, dels seus amors.

Dels llibres que llegia, de les músiques que escoltava.

També de records i viatges, d’ell mateix i de la mort.

Va decidir que ja era un vell i que podia mirar la mort a la cara.

Així i tot creia tenir dret a sentir-se “misteriosament feliç”.

"Cap d'home vell", de Hokusai (pintor japonès de qui es fa referència en el llibre)

I a proclamar-ho en els seus versos comprensibles,
encara que escriure “misteriosament feliç” trenqués el ritme del vers,
encara que fos un mal càlcul de càrregues i estructures.

I es justificava:
Aquests poemes parlen d’esperar.
Perquè, sempre, l’amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l’altura de tanta soledat.


5 comentaris:

Joan Rodó i Galiana ha dit...

les paraules de justificació m'han refermat els meus pensaments!

salut!

Càndid ha dit...

Vaja que ets un poeta, o un romàntic, o totes dues coses.
Des que pintes les fotos...

PS ha dit...

Em Margarit em fa tocar de peus a terra però no puc abusar-ne perquè m´entristeix una mica. Per això me´l prenc a poc a poc, dosificadament. això sí, sempre em fa companyia.
I dá quest llibre, si no recordo malament, crec que em va agradar molt l´escrit final.


Càndid ha dit...

Doncs mira, els últims versos del llibre són els que apareixen al bloc. M'agradaven, però dubtava perquè no hi sortia el vers "misteriosament feliç" que el fa sortir en un munt de poemes.

PS ha dit...

Recordava malament Càndid i em vaig equivocar de llibre. Em referia a l´epíleg del No era lluny ni difícil, no pas al Misteriosament feliç.Excusez-moi.
M´agrada la reflexió que fa de la poesia i de l´estat de les coses quan un constata que es fa vell.Aquest segon punt encara no el comparteixo, potser perquè em sento prou jove , però el tinc en compte per quan m´arribi.

El darrer poema sencer del Misteriosament feliç el vaig llegir ahir a la nit, després de rellegir-lo al teu blog.M´agrada també ;-)