Estranyes simetries. Patents i impossibles. Sanefes de paisatge. Simples per travessar-nos els múltiples tels de la consciència.
Sempre hi ha una altra banda. I entremig una paret. I al mig de la paret una porta. I al mig de la porta un picador. I al mig del picador la figura de la intimidació i de la solemnitat.
Reixes i desnivells. Esglaons i portals. Pedra i ferro. Líquens i rovell. Humitats i refredaments.
Terra esmicolat. Tots el cops de bastó i els trepigs cansats de pelegrins en cohesionen els fragments.
Potser la corona no s’adiu amb el fons. Però la decisió –primera i final– és del poble que s’hi identifica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada